Coneixement compartit

Les filles i fills… comencen l’institut!

Començar l’institut o l’escola al setembre sempre és un moment carregat de nervis i emocions. Aquest any, aquesta etapa suposa fer front a un factor més: la gestió de la covid19 als centres educatius. Tot i això, no hem d’oblidar que, a banda de com es pugui resoldre la incidència del virus a les aules, l’inici de l’institut és sempre una etapa molt important a la vida dels nostres fills i filles, més enllà de la pandèmia.

Aquesta tardor, a més, serà una mica diferent perquè molts nens i nenes hauran passat a ser nois i noies durant el confinament i el canvi d’etapa el faran després de molt de temps de no haver anat presencialment a l’escola.

Com viuen aquest moment els joves que comencen l’institut? Com és, generalment, aquest canvi d’etapa per a les famílies?

Ser pare o mare és un repte que ens ofereix la vida, i alguns i algunes de nosaltres volem viure’l i gaudir-lo. Tanmateix, hi ha moments en què aquest repte pot semblar més agosarat perquè hi ha etapes en què acompanyar-los en el procés de creixement esdevé una muntanya russa d’emocions i sensacions.

El manual de com acompanyar els fills i filles durant l’adolescència és molt personal. Tot i així, el mercat editorial ens ofereix molts llibres que poden regalar-nos una agradable lectura i ens poden orientar sobre com fer aquest procés. Tot plegat tenint molt present que cada família i cada jove té les seves peculiaritats, i dependrà de cadascun de nosaltres utilitzar unes eines i recursos o uns altres.

Si ens ho mirem amb perspectiva, començar l’institut vol dir deixar enrere la infantesa per cedir el lloc a la preadolescència i l’adolescència però, si ens hi apropem, observarem que el ritme de creixement de cada noi i noia és diferent com també ho són les seves inquietuds.

Si els adults fem una mica de memòria i recordem com vam viure aquest moment serà més fàcil sentir-nos més a prop d’ells i elles, i el procés ens resultarà més agradable a tots plegats.

Posats a fer memòria, anem a veure què és allò que caracteritza aquesta etapa a trets generals:

• L’adolescència comença, aproximadament, entre els 12-13 anys.
• Físicament, el cos pateix canvis importants i, intel·lectualment, el jove pot raonar les seves argumentacions basant-se en el pensament formal talment com si fos un científic.
• A nivell de personalitat i afecte, busca la pròpia identitat, necessita auto afirmar-se i és molt crític.
• Psicològicament, se senten insegurs amb els propis canvis, es preocupen molt per la imatge, es mostren rebels cap als adults i cada vegada donen més importància al grup d’amics i amigues.
• Tot plegat va ben acompanyat d’una necessitat molt gran d’intimitat i canvis emocionals inesperats que fan que la resposta cap a l’adult sigui brusca i que el jove necessiti temps i espai per a trobar-se a si mateix.

Aquesta etapa és tota una aventura pels i les joves i alhora ho és per a les famílies. Per això, per a alguns pares i mares l’arribada a l’institut d’un fill o filla és un moment que se’ls fa una muntanya perquè és nou i incert, la qual cosa els pot portar a sentir:

• La necessitat de tenir eines per a estar comunicats i comunicades constantment amb els menors.
• L’acceptació que els infants o joves prenguin les pròpies decisions i tinguin iniciativa.
• La responsabilitat que el seu “jove” pugui fer-se el dinar sol o sola a casa.
• La manca o excés de coneixement de tot allò que envolta l’adolescent d’avui o bé l’oblit de la pròpia adolescència, i allò que van viure i sentir.
• El voler ser amics o amigues dels seus fills sense tenir en compte que són molt importants com a pares i mares i cal que juguin aquest rol, encara que es treballi la confiança dins del nucli familiar. Una cosa no treu l’altra.
• L’obligació d’acompanyar acadèmicament als fills i filles supervisant tot allò que han de fer i fan sense adonar-se que la responsabilitat dels deures i els estudis és del jove i, per tant, aquest ha d’anar adquirint-ne la pròpia supervisió.
• La necessitat de ser a casa quan el jove torna de l’institut per assegurar-se que està bé. També han de ser-hi quan aquest marxa de casa per a poder supervisar-lo i recordar-li tot allò que ha d’agafar.
• Alguns pares i mares, fins i tot, els primers dies d’institut necessiten seguir-los un tram del camí, des de la distància i fer-ne fotos del recorregut per compartir-les entre els pares i les mares, per assegurar-se que han fet bé el camí sols i soles cap a l’institut.

Tot plegat no hauria de ser tan greu si ens aturem a pensar en tot allò que els hem transmès als nostres fills i filles i com ho hem fet, mentre anaven creixent. Ja hem dit moltes vegades que l’educació és un procés que comença així que els infants són molt petits. Anem a analitzar què hem treballat durant la infantesa dels nostres fills i filles per veure que l’arribada a l’institut només suma:

• AUTONOMIA: Cada vegada que els hem deixat fer-se el llit, vestir-se sols, triar la roba i adquirir hàbits d’higiene i rutines respectant el temps necessari de cadascú sense avançar-nos els adults a fer-los la feina.
• RESPONSABILITAT: Quan els hem fet fer petits encàrrecs, adaptats a l’edat, com per exemple baixar les escombraries o anar a buscar el pa, treure el gos i anar al mercat a buscar la comanda o, fins i tot, fent feines de casa com escombrar, carregar el rentavaixelles i treure la pols.
• CONFIANÇA: Quan hem creat i compartit estones de conversa escoltant les seves aventures i explicant-los les nostres experiències i inquietuds; ja fos mentre explicàvem un conte o compartíem una sobretaula.
• PRÒPIA PERSONALITAT: Quan hem compartit les decisions a l’hora de triar la roba de vestir i hem creat els espais de treball i de joc plegats, mentre escoltàvem les propostes dels uns i els altres respectant, en la mesura del possible, l’espai vital de cadascú de nosaltres.
• GESTIÓ DEL PROPI TEMPS: Quan els hem ofert estones sense activitats dirigides i ens han dit que s’avorrien i nosaltres els hem fet propostes i ells i elles han pogut decidir què fer i com fer-ho buscant recursos i organitzant-se el temps de creació.
• RESPECTAR L’ESPAI VITAL DE CADASCÚ: Quan els hem demanat moments puntuals per a poder respirar i fer allò que ens agrada sols, o bé acompanyats, com ara llegir, escoltar música, passejar, tocar un instrument i, al mateix temps, els hem explicat com n’és d’important tenir temps per a estar sol per a poder pensar o, senzillament, no fer res. Tothom necessita estones per a compartir amb els altres i estones per a trobar-se a un mateix.
• HÀBITS SALUDABLES: Quan hem fet activitat física amb ells i elles, i ens ho hem passat bé, o hem preparat els àpats conjuntament intentant que la dieta fos equilibrada, variada i suficient. També hem treballat hàbits saludables cada vegada que els hem fet anar a dormir d’hora perquè l’endemà calia matinar per anar a l’escola, fer esport o visites culturals i els dèiem que era imprescindible mantenir unes hores de son per a poder estar bé.
• TECNOLOGIA: Quan hem estat al seu costat mentre jugaven amb una plataforma digital, s’iniciaven en l’ús de l’ordinador per a treballar o ens demanaven un mòbil i nosaltres els explicàvem els pros i els contres de cada eina, intentant fer-los entendre com ha de ser l’ús responsable del recurs.

Com hem pogut veure, durant molts anys hem estat creant aquest vincle afectiu que serà la base de nostra relació amb els nostres fills i filles. Un vincle molt fort durant els primers anys de vida dels infants que ara ens demana de ser flexibles i deixar-los fer.

Els fonaments d’aquesta gran estructura que és la família els hem anat construint amb les petites accions del nostre dia a dia, cuidant la relació amb els nostres infants perquè quan arribés l’adolescència fos una nova etapa de construcció i creixement personal per a tots i totes.

L’adolescència és, doncs, una altra etapa per viure carregada de reptes que haurem d’afrontar. Els joves l’hauran d’experimentar en primera persona perquè en són les i els protagonistes, i els pares i mares estarem al seu costat, i en un segon terme, per intervenir sempre que ho necessitin o ens ho demanin.