Acompanyar nens i adolescents desemparats
“…Parlem de criatures en risc… Per corregir cal actuar en diversos fronts, des de l’entorn familiar dels alumnes fins a la configuració de el sistema educatiu de l’aula. En una situació de crisi cal buscar suports i aliats, cal teixir xarxes amb famílies, altres escoles, barris i municipis: utilitzar el teixit associatiu de barri és un element de importnacia vital per contrarestar la fragmentació i aïllament de la societat capitalista…”
GIRONA, Joan M (2015) “Vaig començar a anar a escola als 6 anys”
Dijous 14 d’octubre de 1993
Dear Mimmy,
Avui han bombardejat. Alguns obusos han caigut prop de mercat, i no sabem res de l’avi i l’àvia. Pobrets. Aquests bojos no només han robat la meva infància i la dels altres nens, sinó que han robat també la pacífica bellesa del meu avi, de la meva àvia i de l’altra gent gran. Els impedeixen viure en pau el temps que els queda de vida. Això també ho han espatllat.
T’he parlat de la guerra, de mi, de Sarajevo en guerra, i el món ho vol descobrir a través de les nostres línies. T’he dit tot el que he patit, el que he vist i he sentit; ara, la gent que viu fora de Sarajevo també ho sabrà.
FILIPOVIC, Zlata (1993) “El diari de Zlata”
En la conversa realitzada amb Open Arms en el marc de l’Escola d’Estiu 2019, s’ha parlat de persones recollides al mar: nens, adolescents i adults que fugen dels seus països. Totes estaven i segurament estan desemparades. En el nostre treball quotidià a les aules escoltant l’alumnat que es reuneix, coneixem altres desemparats.
Criatures que suporten desnonaments, famílies en risc de pobresa, fins i tot de pobresa severa … Manca de recursos per pagar l’energia adequada per a viure dignament, xifres d’atur importants i, sobretot, treball en precari, persones amb ocupació que segueixen sent pobres donats els sous de misèria que cobren amb uns contractes de setmanes o dies. Una enorme inestabilitat que provoca un desgavell emocional i canvia els comportaments a casa ia les aules escolars. Es pot comprovar des de l’inici de la crisi trampa l’augment d’inseguretats entre l’alumnat en situacions de vulnerabilitat.
“Des que això va començar estic menys atenta a classe, i per això avui he hagut de parlar amb la mestra i li he explicat tot el que passa a casa. A la fin només m’ha abraçat i m’ha dit “Tranquil·la, tot s’arreglarà”. Els meus pares han deixat de abraçar-me…” (Nen d’una família en situació precària).
Els adults poden pensar i elaborar amb menys dificultats els trastorns que passen, els sofriments que suporten, però a les criatures i els adolescents els és més complicat. No entenen què passa, ni el perquè.
Es fa difícil entendre i acceptar un sistema econòmic, el que ens envolta, domina i aclapara, que només pretén augmentar de manera exponencial els beneficis econòmics d’uns pocs privilegiats. I com a contrapartida està augmentant també exponencialment les desigualtats econòmiques. El sistema capitalista provoca els sofriments que hem comentat i alhora sentiments d’impotència i de desesperació. Uns sentiments que s’estenen a una bona part de la població encara que no visqui en risc de pobresa.
La impotència davant un furt incert pot provocar desesperació, un desconcert emocional que fa que es donin, de vegades, respostes contràries a la pròpies necessitats. Com es pot donar suport electoral a partits que promouen actuacions econòmiques i socials en contra de les majories, en contra del que necessiten molts dels seus votants? La desorientació pot provocar-lo. I està en l’origen de comportaments racistes amb gotes de feixisme. Per què en pocs mesos s’han produït tres atacs amb violència i diverses protestes en centres que acullen adolescents d’altres països? Per què no es reacciona de la mateixa manera davant delictes fets per adolescents de països pobres que quan els fan turistes europeus?
Què podem fer des de l’escola o institut? Quina ha de ser la tasca primordial dels ensenyants davant les nenes i els nens desemparats?
Històricament, l’ensenyament ha tingut un paper rellevant per ajudar les persones més desfavorides a tenir les eines per participar en la societat amb tots els drets i deures que es reconeixen en la majoria. La formació ha estat una mena de revolució que ha permès socialitzar, prendre consciència social i política, arribar a viure amb llibertat i harmonia amb totes les persones.
L’escola no té tots els elements per compensar les situacions de desemparament; però pot ajudar i intentar que durant les hores lectives aquests nois i noies se sentin en un pla d’igualtat. Tot i saber que estan a l’escola unes hores i només hi ha classe la meitat dels dies de l’any. Podem compensar una mica les necessitats alimentàries, que no passin gana. Els nens amb alimentació deficient detenen el seu creixement i els és difícil recuperar-se més endavant.
Podem compensar necessitats econòmiques, socialitzar materials didàctics i sobretot, la pobresa afectiva o emocional. Podem animar els adolescents que a casa no poden estimar suficient perquè els pares estan desbordats de problemes i arriben a l’escola amb l’autoestima per terra. Un desànim que els fa rendir menys, encara que tinguin més capacitats que altres.
Davant d’aquest panorama gens encoratjador, des de l’escola com a mestres, des del carrer com a ciutadans hem de fer front a unes situacions que afecten a tots però sobretot a les persones més fràgils.
Podem aportar el nostre gra de sorra petit però important. Denunciar les situacions injustes és un aspecte de l’compromís que comporta voler ensenyar i educar. Ajudar a tots a pensar, a no acceptar acríticament el que es diu, les notícies falses, els prejudicis. Ens toca transgredir sempre que sigui necessari per defensar els drets dels nens, que tenen, com a persones que són. Ja que l’escola no pot compensar totes les desigualtats, al menys que no les s’accentuï.
Als nens i adolescents en situació de desemparament els convé l’acollida, la paraula serena i esperançadora, l’adult en qui poden confiar després de molts reversos, de moltes desconfiances provocades per totes aquelles que els han traït, que s’han aprofitat de la seva situació , de el fet d’estar desvalgudes.
Augmentarà la seva confiança si tenen possibilitats d’elaborar els molts duels que han patit i pateixen. Com es pot elaborar el dol? El dels immigrants és un exemple paradigmàtic que ens ajuda a entendre altres duels.
Els nens o adolescents arriben a un nou país sense saber per què, de cop i volta, havent deixat amics, casa, parents, escola, joguines… Es podia explicar el cas d’una criatura que no tenia jaqueta a l’hivern, i deia que no li havia cabut a la maleta: havia preferit portar-se el seu ós de peluix abans que la jaqueta. Calia acollir per ajudar-los a elaborar el dol, i calia entendre alguns comportaments, potser disruptius, que representarien els primers dies o setmanes”.
Com es pot ajudar a l’infant a gestionar emocions com la por, la tristesa, la incertesa, el no saber? Amb l’acció tutorial, amb el paper de l’adult que està al seu costat de manera fefaent.
Els adolescents, sobretot d’entorns socioeconòmics empobrits, han de trobar una persona que els pugui escoltar les angoixes, els desànims … Això compensa. Algú que els ajudi, que els renyi, que els faci reflexionar … que els faci sentir estimats també a l’institut. Això pot ajudar a pal·liar les mancances i problemes que puguin tenir per les situacions límit a casa”. [1]
Les criatures no estan soles: cal tenir en compte l’entorn familiar dels nens i nenes que estan escolaritzats. El vincle que establim amb l’alumnat la hem d’estendre a les famílies i intentar la col·laboració amb altres entitats de la xarxa associativa: una altra tasca molt necessària de l’escola.
De la mateixa manera que establim un vincle amb el nostre alumnat a partir de l’acció tutorial, de l’acollida, de les relacions que s’estableixen en els processos d’aprenentatge… també l’establim amb les seves famílies. El vincle entre docents i famílies contribueix a reduir les desigualtats i facilita l’èxit escolar entès en sentit ampli. No només resultats acadèmics, sinó els resultats educatius que contemplen tots els aspectes de la persona. Els centres escolars continuen sent, encara avui, en ple segle XXI, l’àmbit on tothom es troba, on tots els nens que viuen al país assisteixen. És l’àmbit on poden ser tractats en peu d’igualtat. Té un paper de socialització i de cohesió social.
Per acabar: Els duels són incommensurables… la nostra serà una gota enmig de l’oceà, però serà la gota que pot revertir el procés de desconfiança amb tot el que les envolta; una relació empàtica que pot incitar la resiliència de nens, adolescents i fins i tot dels seus familiars. Hauran trobat un lloc, un espai, unes persones que les hauran tractat com es mereixen amb tots els seus drets i deures. Que les hauran ajudat a confiar, a pensar que tenen un futur possible.
Segur que val la pena. El retorn que rebem d’elles també ens augura un futur millor a tots nosaltres.
[1] GIRONA, Joan M. (2015) “Vaig començar a anar a escola als 6 anys”.
Maestro y psicopedagogo. Miembro del Consejo de Formación de Rosa Sensat.
