Coneixement compartit

Una educació que separa nois i noies no és educació

L’escola no pot ser estranya a la vida, ha de contenir les diversitats i les complexitats que cada infant viu en el dia a dia. Una escola que separa nois i noies sempre serà viscuda com un artefacte estrany que no té res a veure amb la vida.

Fa uns mesos el Tribunal Suprem acordava considerar que escolaritzar nois i noies de manera separada no és cap segregació que vulneri drets, i que les escoles que ho fan han de rebre els mateixos diners de l’Administració que les escoles que escolaritzen infants de qualsevol sexe i gènere junts. La reacció de la comunitat educativa, fins i tot la innovadora, no ha estat gaire potent, i tot ha quedat per als periòdics debats ideològics. (Per si algú té la temptació de pensar que és qüestió de «les Espanyes», recordo que fa bastants anys que la Generalitat subvenciona els centres que separen exactament igual que els que no ho fan, tot aspirant que un dia o altre aquesta pràctica es consideri acceptable, normalitzadora).

Tan secundari és el tema?

És tan sols una qüestió de polítiques educatives diferents? Crec que no són possibles els matisos. Una educació que voluntàriament separa nois i noies no és educació. És una manera d’educar que vulnera drets dels infants. És una imposició dogmàtica adulta que prescindeix totalment de la perspectiva dels infants i adolescents. La llei educativa que ho permet i les sentències que la defensen no són altra cosa que legalitats adultes. Responen a pretensions dels pares i als poders de l’Església que alguns grups polítics representen. Però ni la llei ni les sentències passarien una anàlisi jurídica rigorosa que es molestés a considerar allò que anomenem «l’interès primordial del menor» (un concepte que invoquem cada vegada que no el volem acomplir). La legalitat és important i garanteix moltes coses, però mai atorga a un fet bondat educativa.

L’escola no pot privar de parts significatives d’humanitat. Per què ho escric amb aquesta contundència? Molt senzill: estic fart de mirar d’arreglar a l’adolescència danys provocats voluntàriament (es podien haver evitat) a la infantesa; estic fart de rebre demandes de «tractament» adolescent quan el que necessiten els nois i noies és ser lliurement adolescents entre adolescents diversos. Un creixement evolutiu equilibrat, un desenvolupament de la pròpia manera de ser, una construcció de la pròpia idiosincràsia, només són possibles si la vida es produeix en una permanent interacció amb la diversitat humana. El valor dels petons es descobreix des que nois i noies s’embruten junts al sorral del pati o exploren un cos infantil per descobrir. Però fins i tot la capacitat d’aprendre a calcular es desenvolupa adequadament si les formes d’aprendre les taules també tenen gènere. La felicitat infantil neix també quan els menuts nois es comparen amb les noies o viceversa.

La segregació socioeconòmica no és acceptable, perquè genera exclusió i priva una part dels infants de significatives experiències educatives. La segregació per sexe no és acceptable, perquè genera éssers privats de parts significatives d’humanitat. L’ésser humà és singular i divers, i pot arribar a ser-ho, pot convertir-se en amic del que no és com ell mateix, en la mesura que conviu en la part més significativa de la seva vida (l’escola ho és) en permanent interacció amb la diversitat, començant pels nois i les noies i, després, descobrint la pluriforme diversitat de gèneres.

El permanent retorn dels dogmes i l’escola del segle passat

El dret condicional dels pares i mares d’educar els fills segons el seu model de vida té uns límits significatius quan tot es mira des de la perspectiva i els drets dels infants. No existeix el dret d’adoctrinar i classificar d’acord amb els nostres dogmes adults. Per què els volen tenir separats? Perquè tenen un dogma sobre la sexualitat que no volen que cap experiència quotidiana demostri que és discutible o només una de les opcions possibles. Però no existeix veritable educació si allò que un aprèn no pot posar-se en crisi algun dia i assumir-ho –o no– com a propi. La «bondat» de la vida no pot ser definida i imposada, de manera reduïda i esbiaixada, per uns adults vitalment sectaris.

És clar que, en temps d’evidències científiques, sempre es pot invocar la falsa teoria que les noies aprenen millor separades, sense la nosa de tenir al costat nois que passen de covar o fer els deures. Però, fins i tot en aquest cas, hauríem de descobrir si els efectes negatius de la separació no són infinitament superiors als de la pretesa millora en alguns aprenentatges. Fins i tot tenint en compte les evidències majoritàriament acceptades sobre com aprenen els nois i les noies, hem d’acceptar que el millor aprenentatge és l’interactiu, quan aquest es produeix en contextos de diversitat múltiples. Molt poques vegades l’homogeneïtat, per un o altre criteri, és útil per aprendre. Si no es vol discutir de principis, com a mínim hem de deixar clar que ensenyar a nois i noies separadament és pedagògicament i didàcticament retrògrad.

Si el debat ja ens cansa, crec que podríem fer servir un argument (com es deia abans) «de perogrullo»: si l’escola ha de ser una continuació de la vida, si s’aprèn fora de l’escola i s’educa dins, si l’educació té fonts i contextos múltiples… l’escola no pot ser estranya a la vida, ha de contenir les diversitats i les complexitats que cada infant viu en el dia a dia. Una escola que separa nois i noies sempre serà viscuda com un artefacte estrany que no té res a veure amb la vida.

He dedicat una part de la meva vida professional a la defensa dels drets dels infants i no tinc gaire esperança a aconseguir que el poder polític, les lleis i els tribunals n’imposin el compliment als pares i mares. No sé com aconseguir denunciar que no tenen cap dret a separar-los i que el que fan no és l’educació que els seus fills necessiten. No ho veurem mai perquè el poder sempre és dels adults i els infants no tenen res a veure amb els programes polítics i les votacions. Però, si no ens en sortim dient que educar separadament no és educar, com a mínim hem d’imposar a la política un altre eslògan: l’educació com a dret i servei públic mai pot acceptar la separació per sexes. Acceptar-ho vindria ser com si la conselleria encarregués als mestres fer bones totxanes.

Jaume Funes @JaumeFunes
Psicòleg i educador
Membre de la Junta Rectora de Rosa Sensat