LES RAONS DE LA FEMINITZACIÓ DE L’EDUCACIÓ INFANTIL
La defensa de la figura masculina com a educador en l’educació infantil representa un bon argument per defensar la igualtat de gènere en qualsevol àmbit de treball, i al mateix temps ha de representar una oportunitat per prestigiar no pas únicament l’ofici, sinó la infància mateixa.
Quan ets mestre-home i vas a l’escola d’estiu, t’adones que ets part d’una estadística minoritària. Aquesta darrera escola d’estiu de Rosa Sensat, per exemple, hi ha hagut un 86% de mestres dones. Això porta coses bones, com ara que no has de fer tanta cua per anar als lavabos a l’hora del descans, però no diu massa a favor dels homes-mestres que continuem essent una minoria a l’hora de formar-nos. Però el que volia afrontar amb aquest escrit són les raons de la feminització del col·lectiu de mestres que ens ocupem dels infants de 0 a 6 anys.
Socialment hi ha feines més masculinitzades i d’altres de més feminitzades, i sovint aquestes diferències tenen a veure amb el poder econòmic i amb el prestigi social, i en aquest cas també amb les expectatives socials sobre la funció de cada professió. A més és sabut que les condicions salarials avui encara presenten moltes diferències injustificades: els homes continuen cobrant més que les dones per fer les mateixes feines. Hem de tenir en compte, però, que l’àmbit educatiu és un àmbit laboral molt equitatiu, on els homes i les dones cobrem exactament el mateix i on l’accés a l’exercici de l’ofici no està condicionat en principi pel tema de gènere.
Malgrat això, el col·lectiu que educa els infants més petits és un àmbit molt feminitzat. Aquest desequilibri no és pas fruit de la casualitat. El magisteri representava cap a meitats del segle passat una bona oportunitat per les dones per incorporar-se en un treball qualificat que permetia una autonomia econòmica i personal. Els estudis per esdevenir mestre portaven a emprendre una carrera universitària no tan compromesa com la d’altres professions que demanen més implicació, més renúncia a temps personals i familiars, cosa que ha impedit la generalització de l’accés a les dones a oficis més prestigiats, per la llosa d’arrossegar històricament una responsabilitat més forta en la creació i gestió de la família.
Ara ja ben entrats al segle XXI, estem bastant igual. El curs 2011-2012 a tot l’estat espanyol, el percentatge de dones estudiants d’educació infantil a les Universitats era del 94,12%, amb una presència masculina d’homes de menys del 6%. Com podem explicar les causes d’aquesta feminització? Mirem en primer lloc les raons històriques. Sense entrar massa en detalls històrics hem de saber que el que avui coneixem com a escola es pot considerar que neix cap a meitats del segle XVIII.
Moviments com el de la il·lustració o l’enciclopèdia francesa o la revolució científica van ajudar en positiu per una banda, vivint l’educació com a una oportunitat de compromís social d’emancipació individual, de l’home, per fer-lo fugir de la ignorància que el feia vulnerable per les classes dominants.
Però fins i tot en aquests moments esperançadors es considera la dona com a ésser diferent a l’home, no inferior, però sí amb unes característiques genètiques que li atribueixen unes qualitats ideals per a la reproducció de l’espècie (paciència, sensibilitat, neteja, pudor, dolçor..) i això també per figures importants per la història de l’educació com Rousseau, l’educació de l’home anava destinada perquè governés i la de la dona, per obeir.
Després hi ha figures com Pestalozzi o Froebel que aprofundeixen de manera més positiva en les qualitats femenines i ja la consideren com a ideal per a ocupar-se de la primera infància (creen tots dos la idea del jardí d’infants, i de les jardineres d’infants). Cap a finals del segle XVIII les mestres s’incorporen a l’educació dels infants, però amb aquest esquema:
- els mestres homes exerceixen l’autoritat
- les mestres dones fan una funció de cura
Aquesta mateixa separació amb els anys ha fet que l’atenció educativa dels infants més petits sigui més aviat de cura, i la dels nens, nenes i joves sigui la de la instrucció amb un component de disciplina, d’esforç, d’autoritat. És en aquests moments que hi ha la consolidació de la separació i de la feminització en l’educació dels infants més petits, i la masculinització de les edats més grans.
A més d’aquestes raons històriques també n’hi ha de socials. Hi ha hagut socialment la idea consolidada que la maternitat, i per tant la dona, predisposa a poder fer millor de mestres amb els infants més petits, en tres aspectes fonamentals:
- les característiques personals: esperit protector, la tendresa, la paciència, la intuïció
- el vincle infant-mestra: vincle afectiu
- funció docent definida en termes de socialització i de cura
Una enquesta feta el 1999 a 42 persones assenyalava que el 70% dels enquestats consideraven la dona més preparada per a treballar amb els infants més petits, pel sol fet de ser dones. Amb l’arribada de la psicologia i altres ciències com la neurociència, que ens han ensenyat que és justament entre els 0 i els 7 anys en que es juga bona part del que acabarem essent com a individus, no ha pas fet canviar massa la situació.
Des del meu punt de vista aquí s’hi barregen dos prejudicis. Per una banda la poca importància que es dona a la infància en general, i per altra banda, la poca rellevància social de l’ofici de mestre, un rol que encara avui socialment és feminitzat, i per tant, que porta associat la poca consideració professional que se li dona a la dona.
Per tot això crec que la defensa de la figura masculina com a educador en l’educació infantil representa un bon argument per defensar la igualtat de gènere en qualsevol àmbit de treball, i al mateix temps ha de representar una oportunitat per prestigiar no pas únicament l’ofici, sinó la infància mateixa.
David Altimir @davidaltimir
Mestre d’educació infantil
Secretari de l’Associació de Mestres Rosa Sensat
