Coneixement compartit

L’oralitat contra la dictadura de la imatge

Oferir d’escoltar contes, llegendes, rondalles i mites a les nenes i als nens de les escoles… i després que els hagin escoltat, que pensin i que imaginin. Això és el que es va proposar el 2009 un col·lectiu de mestres jubilades, el MARC (Mestres Àvies Recuperadores de Contes). Són 16: Anna Alabern, Maria Altirriba, Neus Aragonès, Teresa Arrufat, Cinta Baiges, Pep Casas, Josepa Garcia, Cristina Herrando, Montse Lloveras, Carme Mestres, Mercè Mola, Núria Olesti, Rosa Maria Pujadó, Teresa Ribas, Consol Rovira i Maria Eulàlia Valeri. I expliquen contes simplement pel gust de salvar l’oralitat, la manera com s’ha transmès durant més temps i en totes les cultures del món l’essència del que és cada territori. Una oralitat que actualment als col·legis va quedant arraconada com a mètode d’aprenentatge davant de la brillantor del led.

Durant aquest decenni, moltes escoles –cap a un centenar– han respost a la crida del MARC. De l’Alt i el Baix Camp, de l’Alt i el Baix Penedès, de l’Anoia, del Bages i del Baix Ebre, del Baix Empordà, del Baix Llobregat, del Barcelonès, del Garraf, del Gironès, del Maresme, del Montsià i d’Osona, del Priorat, de la Segarra i del Segrià, de la Selva, del Tarragonès, de la Terra Alta, del Vallès Oriental i de l’Occidental. I fins i tot del Rosselló. «Ens queda molta feina per fer: al Principat tenim molts territoris als quals encara no podem arribar», ens va dir la Montse Lloveras, una de les últimes incorporacions del MARC, quan ens va rebre el mes de gener a casa seva, a la Bisbal d’Empordà. «Però treballem per fer-nos presents a quants més llocs millor».

Així treballen les recuperadores de contes

Gràcies a les gestions de la Montse, hem tingut la sort d’assistir a tres sessions del MARC al Bosc de la Pabordia, una escola de Girona. Aquest centre, a banda de fer-se seus els aularis prefabricats en què treballen amb molta imaginació i bon gust –no havia vist mai unes barraques tan florides i plenes de vida–, s’ha proposat des de fa alguns cursos d’oferir als seus alumnes d’escoltar aquestes narracions contades per persones que ben bé podrien ser les seves àvies.

Un matí de primavera en ple febrer, ens hem trobat a la sala de mestres a les nou del matí amb la Maria Altirriba, la Teresa Ribas, la Consol Rovira, la Montse Lloveras, la Cinta Baiges i la Cristina Herrando, totes àvies, totes mestres jubilades, totes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, totes preparant-se per entrar a les aules. I hi hem entrat amb elles i les professores que ens han acollit a les sessions. A la primera hora, cinquè; tot seguit, quart; i després del pati, P5. I, a cada aula, hi hem vist caps drets atents a les contalles; hi hem notat complicitat entre narradora i oïdors, proximitat, confiança; hi hem sentit rialles de connivència, respostes, preguntes, cançons i cantarelles, embarbussaments, frases fetes, dites i refranys. Una allau de llengua oral ha passat pel bosc icònic on la mainada viu. I no ha succeït res estrany, tot ha estat natural. Cada narradora ha fet servir el seu estil: més reposat o més dinàmic, més col·loquial o més dramàtic, més distant o més proper. I cada oient deu haver fet créixer les seves sensacions, els seus personatges, els seus paisatges a partir de les paraules sentides. Lentament, sense girar cap pàgina, sense passar nivells.

Seure i escoltar

Potser el remei és aquest. Segurament la cura que pot ajudar a pal·liar el mal de pantalla està inventat fa mil·lennis i no ens n’havíem adonat. I només consisteix a asseure’s en una cadira de balca o a terra o sobre l’herba en un prat lluent de verdor o a la vora del foc o en una aula… i escoltar. Escoltar la veu impostada i teatral de la Maria, que conta vocalitzant el cas de la princesa que es torna un colom blanc a L’amor de les tres taronges; entrar en el relat tendre i proper, familiar, de la Consol, en què l’Epaminondes, un nen nord-americà amb nom de general grec, no acaba d’entendre el que li vol explicar la seva mare; o seguir la narració de la Teresa, en els mots de la qual bateguen els boscos russos, un os un pèl malvat, una nena, els seus avis i un cistell de bunyols.