Coneixement compartit

Fer de mestre i fer possible un lloc al món

Jaume Funes ens parla sobre el seu llibre “Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix” (Eumo Editorial), un llibre que planteja moltes preguntes sobre l’ofici de mestre, de com educar mentre es facilita l’aprenentatge, de què s’espera dels professionals que estan al costat dels nostres fills, i de com l’escola educa per la democràcia.

Un repte que no s’aconsegueix a partir d’invocar valors i principis sinó a partir de tractar l’alumnat amb dignitat, estimular la convivència i garantir la igualtat d’oportunitats.

Aquest llibre també està ple de preguntes que cerquen respostes sobre l’ofici d’educar ensenyant. Una d’elles és la de si, a l’escola, “També hem d’educar ciutadans i ciutadanes?”.

Ens proposa compartir algunes de les respostes que posa a debat, que suggereix als professionals que comencen i als que acumulen triennis d’ofici però no volen acumular desencant educatiu.

L’escola, afirmo, és el lloc en el qual practiquem les formes de vida que compartim i acollim amb respecte les diferents. A l’escola aprenem, i eduquem en, tot allò que ens uneix i ens allibera. Allò que ens converteix en ciutadanes i ciutadans i allò que ens permet comprendre la realitat sense dependències.

Cada vegada que els nostres representants polítics es troben amb alguna dificultat social, alguna novetat social que sembla alterar l’ordre educatiu imperant, pensem que l’escola hauria d’ensenyar allò que cal saber perquè la societat o els infants no tinguin problemes. Com saps molt bé, tant pot ser l’educació contra el masclisme, com la prevenció de les drogodependències, com la circulació segura pels carrers. Com si es tractés, simplement, que l’escola ensenyi alguna cosa més.

Però, l’escola no és un calaix d’aprenentatges a reciclar i ampliar, i que entre aquests hi hagi la ciutadania, ara especialment necessària perquè, diuen, la societat es desintegra. L’escola no es dedica a fabricar ciutadans educats sinó que és el lloc, el context prioritari, de la ciutadania.

Fem possible que esdevinguin persones, però aquestes persones no són individus aïllats, sinó que són persones en la mesura que formen part d’alguna cosa. A l’escola, formar part vol dir participar i tu organitzes la classe perquè això sigui possible, fas que participin en el seu funcionament, però també en les formes d’aprendre, en la relació entre ells i elles i en la relació amb tu.

Eduques ciutadans perquè participen a la classe, participen a l’escola i la seva experiència els permeti participar a casa, a la comunitat, al barri (o descobrir que no els deixen participar). Si més no, tu intentes que puguin ser ciutadanes i ciutadans a fora perquè ho són a l’escola. L’escola és el lloc en el qual han de poder passar del singular de cada vida al plural de la vida en comú.

Però la condició de ciutadà sempre està sota amenaça, ja sigui per la submissió que n’esperen els poders, ja sigui per la gestió social de les desigualtats i les diferències. Les desigualtats d’origen, les migracions familiars, les inseguretats i les diferències legals, de llengües i religions, etc. tendeixen a generar ciutadanies de primera i de segona. A l’escola construïm ciutadania perquè els nostres infants poden dominar la llengua (les llengües) que els permet comunicar-se amb tothom; accedeixen als sabers, als coneixements (són «cultes») i, també, tenen permanentment l’experiència de la dignitat, de saber que importen, de saber que tenen un lloc en el món.

Dia a dia, tothom és tractat per igual i de manera singular. A l’escola no demanem carnets, no fem categories, no tenim més o menys «immigrants», garantim per a tothom el dret a l’educació. Són tractats com a ciutadans, practiquen la ciutadania, descobreixen que poden reclamar formar part del grup en condicions d’igualtat.

L’escola no té com a finalitat ensenyar la democràcia. Sobren les pretensions de tenir assignatures que formen l’esperit nacional o eduquen el patriotisme o fan aprendre l’himne nacional. A l’escola eduquem per a la democràcia i practiquem la democràcia. A l’escola fem possible que tot infant i adolescent esdevingui ciutadà perquè ha adquirit les competències i les capacitats per ser-ho, perquè comprèn el món en el qual ha de viure i pot trobar-hi el seu lloc i el seu paper. Pot adquirir i dominar els sabers que necessita i pot formar-ne part. Eduquem per a la democràcia perquè no renunciem a comprendre i explicar la realitat, no renunciem a estimular la llibertat (per pensar, per ser, per conviure).

Però eduquem democràticament. Al llarg dels temps d’escola oferim sistemàticament la possibilitat que prenguin decisions, organitzem espais de llibertat, facilitem la gestió́ dels conflictes, estimulem a descobrir i construir allò que és comú. A més, sabem que el subjecte educatiu de l’escola no són els individus. Eduquem de manera personalitzada, però tenim present que el progrés de cadascú depèn del de tothom.

Potser cal no oblidar que l’escola no educa democràticament perquè invoqui contínuament una sèrie de valors de caràcter poc menys que sagrat, propis d’una societat democràtica. Realment educa en democràcia perquè produeix justícia. En tractar cada alumne amb dignitat, compensar les oportunitats negades i estimular la convivència entre diferents, educa en l’essència de la democràcia.