Coneixement compartit

“Ens feien pensar, opinar i decidir”

Periodista i escriptor, Ignasi Aragay recorda la seva experiència com a alumne a l’escola Sadako en un relat personal i emotiu que ens transporta als anys finals del franquisme.

La Betel era una escola familiar. I jo, un noi tímid, molt tímid, insegur, ploramiques. No havia anat a l’escola bressol i sortir del niu familiar se’m va fer una muntanya. D’entrada, em van haver de posar uns mesos a la classe del meu germà petit, el Tomàs. Al cap de tres anys vaig saltar a la Tàber, on el meu pare era el director. Ser el fill del director no em va provar gens: hi vaig durar només un curs. I nou canvi. Aquest cop a l’escola Sadako, a fer cinquè d’EGB. Allí finalment vaig trobar el meu lloc al món gràcies a uns companys magnífics i unes mestres (quasi tot eren dones i joves, tot i que jo, és clar, les veia grans) que encara recordo. M’hi vaig quedar fins a tercer de BUP, i el COU el vaig fer a l’Institut Montserrat.

Amb els amics i amigues de la Sadako encara ens veiem. L’últim cop va ser a l’enterrament de la Carme Lupon, cofundadora de l’escola, professora d’Història i de Llatí. El meu gust per la història deu venir d’ella. Hi posava passió i exigència. Fa uns dies encara em recordaven com, acompanyada dels alumnes, desplegava un rotlle de paper de vàter per tota l’escola, escales amunt i avall, i quan el rotlle s’acabava, deia: «Tot això és la prehistòria, a partir d’aquí comença la història». A la Sadako em vaig sentir protegit, estimat i estimulat. Era ja aleshores una escola innovadora, en aquells anys en deien activa: fèiem cinema, escombràvem i fregàvem nosaltres l’aula, sortíem de colònies espirituals (però no era una escola religiosa) i de colònies normals, visitàvem museus, anàvem al teatre i a piscina, confegíem una revista al llarg de tot l’any (ja ho veieu, he acabat de periodista)… L’escola primer estava situada en una torreta a tocar d’on avui hi ha el CosmoCaixa. Després es va moure a un edifici més modern del carrer Collserola. Els primers anys, a l’edifici antic i laberíntic, ens sentíem molt lliures, ens escapàvem del pati i corríem pels boscos del voltant. Us imagineu si això passés ara?

Les mestres ens ensenyaven en la seva llengua, algunes en castellà i la majoria en català, cosa que era il·legal però esta· va més o menys tolerada als anys finals del franquisme. No feien, però, cap mena d’adoctrinament polític; jo ja portava posat l’adoctrinament de casa, on el catalanisme es vivia molt intensament: «Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia», «En català, si us plau» i «Visca, visca, visca, Catalunya socialista». El pare, a més de fundador de Tàber, va ser un dels impulsors del CEPEPC, Col·lectiu d’Escoles per a l’Escola Pública Catalana. La Sadako, però, no va passar a pública.

Quan hi vaig entrar, la Sadako ja era una escola mixta. Primer només havia sigut de nenes. Les mestres i els professors ens feien pensar, opinar, decidir. A l’aula, a les hores de tutoria o d’ètica, hi havia debats. A Literatura recordo que havíem de llegir un llibre i després explicar-lo a classe: devia ser a primer de BUP que vaig triar Cien años de soledad. La novel·la de Gabriel García Márquez va ser per a mi una lectura iniciàtica, em va obrir les portes a la gran literatura. En general, a l’escola ens feien sentir grans, ens donaven responsabilitats. Aviat em van fer entrenador de voleibol de les nenes petites. M’ho vaig agafar molt seriosament. Guanyava uns dinerets. Vaig ser un estudiant aplicat, però no brillant, molt millor en lletres que en ciències. Les matemàtiques em costaven molt; de fet, era un zero a l’esquerra. Ni amb l’ajut d’una professora particular no me’n vaig sortir. En canvi, d’Història treia notables i excel·lents. M’agradava molt. La Sadako, el voleibol (vaig acabar jugant en clubs federats, primer a l’Hispano Francès i després al Barça) i l’esplai Sant Ildefons (més endavant també el Casal de Joves de Sant Gervasi) van conformar l’univers educatiu i sentimental de la meva infància i l’adolescència. Em van fer persona, em van fer feliç. Em vaig fer gran.