El trencadís, creació col·lectiva i patrimoni per l’equitat
Totes les accions col.lectives ofereixen uns beneficis “terapèutics” tangibles. En aquest cas, l’acció de construir un trencadís és molt especial perquè implica reutilitzar, classificar, trencar, confegir, netejar… per construir de nou a partir de peces en desús. Actua com una preciosa metàfora de la vida. No s’ha de menystenir la funció de l’escola de ser expositors de Bellesa, vacuna, personal i col.lectiva, de la sorda indiferència.
He estat 20 anys llargs de mestra a Ciutat Meridiana, quinze com a directora de l’escola Mestre Morera. Gràcies a aquesta situació he conegut bé Zona Nord de Nou Barris, que amb totes les seves llums i ombres, és un lloc potencialment d’avantguarda (per l’alt índex de nouvinguts que acull, per els reptes ingents que es presenten quotidianament…) La Ciutat Esperança com l’anomenen amigues i amics que hi viuen.
Al museu de l’especulació hi faria goig pel ferotge abús urbanístic produit. Creat -com d’altres barris- als seixanta i setanta per donar aixopluc a les famílies immigrants, el maltracte institucional no va preveure-hi cap infraestructura per la cura de les persones. Tampoc que l’impacte de la “lletjor urbanística i la indiferència” és limitant sociològicament, es converteix en agressivitat i augmenta l’autoimatge social de víctima que la meravella del marc natural de Collserola no arriba a compensa.
Quan vaig assumir la direcció, l’escola estava instalada en el mal dit “fracàs escolar”, paral·lel al barri. Encara que en aquesta situació tot és poc, grans equips humans (tant de veïnatge, com d’institucions) hi responen amb “el realisme de l’esperança”. Des del Morera vam afegir-nos a aquest afany.
Les nostres estratègies: una visió molt resilient envers les criatures, autocrítica i recerca professional, la filosofia i l’art ” en recerca/acció” i l’educació en el lleure. Tot plegat per afavorir l’equitat cultural. La perseverança en l’anhel “ha donat a llum” a feliços resultats, (sempre millorables!): a nivell relacional entre l’alumnat, de confiança amb les famílies, en resultats acadèmics… gràcies a pràctiques transversals que han dotat d’identitat “Morera”.
Aquest és el context de l’experiència que exposo. Com la bellesa i l’art, especialment l’art-en-acció, tenen el potencial de ser creadors d’espais amables, de reconeixement, generadors d’inferències (a contes, literatura clàssica, fets històrics) que desvetllen la curiositat i aporten empatia. I alhora, coneixements sobre els materials, i fenòmens químics i físics, oportunitats d’Aprenentatge Servei pel manteniment del patrimoni, jardineria, etc.
El projecte col·lectiu i participatiu que presento ara és el trencadís realitzat principalment en una paret del passatge d’entrada, amb un pendent de 8% aprox., de les escoles Aqüeducte i Mestre Morera, de 60 metres de llarg i una alçada de dos metres de mitjana.
El procés ha seguit les següents etapes:
- El 2013-14, vam tenir “la gràcia” de crear una ONG solidària per l’equitat cultural dels infants de l’escola. A partir de la certesa de què l’ambient de l’entorn i “l’educació 365” educa i determina el sentiment d’acolliment i de pertinença. Per això les transformacions del pati, l’amfiteatre i el trencadís al passatge de l’escola (allà no teniem cap “no”).
- Al 2014 s’inicia el trencadís amb el grup dels alumnes grans que pinten amb blau l’esborrany sobre el mur del passatge, inspirats en “El bosc de gallibòries” (uns arbres amb la capacitat d’abraçar amb les seves branques). Però per falta de personal per acompanyar el procés, va quedar aturat.
- Al 2016-17 l’equip de Barcelona Acull realitza el “banc modernista” de l’entrada i l’equip de Cruïlla (una Escola de Noves Oportunitats del barri), amb un grup d’APS de l’escola, construeixen els bancs dels murs, per fer l’espai més amable i fer de l’escola, un lloc de trobada.
- El 2018-19, es va iniciar el trencadís amb dos murals concrets que varem encomanar a l’artista Bernat Rocabert:
- Unes arrels que reflecteixen la importància -i el treball- de l’etapa de la infància, davant de l’entrada.
- Elements històrics i patrimonials per nodrir el sentiment de pertinença (empoderar-se de l’origen i la història de la zona), a l’altra extrem del passatge.
- A l’abril del 2021 -amb condicions COVID- es van reunir factors propicis per avançar el projecte del trencadís:
- S’havia recollit molta rajola i ceràmica, especialment de l’etapa de construcció del barri, que les famílies i veïns ens han dut solidàriament. Com també n’arriba solidàriament de molts llocs de Catalunya.
- Teníem ajuda solidària de l’ONG Ciutat Aqüeducte -per l’equitat cultural- pel ciment i les hores de la direcció i orientació artística.
- Teníem les meves hores de jubilada i les meves mans per coordinar les criatures que participessin a la creació i per donar suport a l’artista.
- D’abril a primers de juliol es va avançar un 80 per cent del conjunt. I és així com el passatge “s’ha eixamplat” i convertit en un espai que convida a la contemplació, a la trobada, a la conversa… És un espai viu, i un bon recurs pedagògic per les escoles, molt transversal: llengua, filosofia, història, art, contemplació… I també escenari per a mostres o exposicions.
El tema de la creació: el bosc de gallibòries amb totes les seves criatures i animals de faules, referents literàries i culturals de contes clàssics, de filosofia 3/18 i elements de poesia visual – més de cinquanta en conjunt- tot vertebrat pel pensament llegat d’Anselm Clavé: Instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços i organitzeu-vos i sereu forts.
El llenguatge plàstic és molt ric degut a la versatilitat que ofereix el material (colors, gruixos, textures, formes, qualitats…), tot combinant el material que tenim i el què ens aportaven. El feeling entre la comunitat educativa i nosaltres era com un regal estimulador per nosaltres, que ens va fer pensar de transmetre l’experiència.
Els comentaris recollits dels infants, de les mestres, de les mares, de les “feineres”, de les cuineres i de les nenes i nens més grans, ens confirmaven que acomplim els objectius. Segons la seva alçada, les criatures buscaven els animals i els ensenyaven a les seves mares o pares, provocant converses ben simpàtiques sobre vocabulari en català i llengües familiars. Les criatures més grans mostraven molt d’interès pel desenvolupament del mural, pels personatges, i espontàniament aportaven les peces que recollien pel carrer o la muntanya.
La seva explícita gratitud per “fer-los” el trencadís parla de la dignitat que senten quan se’ls dedica temps. Temps transformador de la grisor aclaparadora del ciment en una “finestra a la bellesa” que obre horitzons i fa vibrar. Potser s’ha menystingut la funció de l’escola de ser “expositors” de Bellesa, vacuna -personal i col·lectiva- de la sorda indiferència. És defensa de la necessitat de l’acció artística i la bellesa vital i pel desenvolupament tant personal com ambiental dels infants, especialment. És defensa per aconseguir un ambient que estimuli la interiorització i la reflexió, de referents de patrimoni, generadors de coneixements i de sensibilitat cultural.
Totes les accions col.lectives ofereixen uns beneficis “terapèutics” tangibles. En aquest cas, l’acció de construir un trencadís és molt especial perquè implica recollir, reutilitzar, classificar, trencar, retallar, confegir, netejar, polir… El fet de construir a partir de peces “en desús”, trencades, actua com una preciosa metàfora de la vida, subratllant el caràcter terapèutic d’aquest registre artístic, la qualitat ergo-terapèutica que té és molt seductora.
Des d’aquí encoratjo als centres i entitats que es reivindiquin com espais de Bellesa-per-fondre-la-indiferència i s’animin a crear accions artístiques murals, com el trencadís -tan meravellós!
Escola Mestre Morera
