Coneixement compartit

Tres lliçons per al programa de curs que comença

Comença un nou curs. Però no hauria de ser ni com l’anterior ni com el del tancament, enmig d’una pandèmia desconcertant. Hauria de ser el de l’escola que, ja molt abans, volia canviar i no li deixaven, el de l’escola que, gràcies a la darrera crisi (estem en una nova i en vindran més) ha pogut demostrar que les seves demandes eren urgents i necessàries.

Hi tornem. I no estaria de més que els professionals, les famílies i l’administració educativa no oblidessin tres grans lliçons, repassades, aprovades i aplicades en temps de pandèmia. La primera té a veure amb els professionals que tenen com a tasca esdevenir una oportunitat educativa significativa en les vides d’infants i adolescents. Les i els professionals que, amb rigor tècnic, eduquen mitjançant els aprenentatges, les relacions i la presència. Han pogut tornar a demostrar que la clau del seu èxit i el de l’escola està en la personalització. Han tornat a demostrar que quan hem pogut estar singularment (de maneres diverses) al costat de cada alumne aquest aprèn, se sent persona, vol conviure, necessita descobrir i saber.

Però això ha estat possible, primer, gràcies a un gran sobreesforç, després, gràcies a l’aportació de recursos (suprimits quan l’anterior crisi va considerar que l’escola no era important). Tornar a l’escola un nou curs no ha de significar reclamar més plantilla ni reducció de ràtios. Ha de significar l’acceptació definitiva de que només té sentit pensar a educar, a ensenyar, quan es pot personalitzar. I això requereix que cada professional s’ocupi d’un nombre reduït d’alumnes. La seva reclamació no és laboral sinó professional i és molt simple: “em nego a estar al costat de l’alumnat sense poder conèixer les seves vides, sense poder seduir-los a aprendre, sense ajudar a cadascú a descobrir què sap de nou cada dia”.

La segona lliçó hem d’esperar que ja formi part de l’univers educatiu de les diverses famílies. Suposadament, ja comparteixen un mínim acord sobre la utilitat de l’escola. Els fills i filles tornen a l’escola i (acceptant l’alliberament que suposa no tenir-los tot el temps a casa) tenim clar que no van per a ser guardats ni per a tenir-los sota control ni per a que ens treguin bones notes. Les famílies han après i continuaran reclamant, al conjunt de la societat i a les administracions, que l’escola és un lloc essencial per als infants i adolescents (que no pot ser restringit per les pors adultes), que van a l’escola per descobrir el món des d’altres finestres que les petites de casa, que a l’escola comparteixen la criança però aquesta no és una continuïtat de la de casa sinó la suma de dues peces d’un mateix puzzle.

Ara, ja saben que a l’escola ensenyen a descobrir, s’aprèn a pensar, s’expressen creativament, conviuen entre diversitats. També, com que la pandèmia ha fet surar la pobresa, en la pròpia família o en la dels companys de classe, saben que han de reclamar que l’escola pugui ser un lloc de compensació i de serenor per a tothom.

La tercera de les lliçons apreses (aquesta eternament sense progressar adequadament) té a veure amb l’administració educativa. És molt simple: la desigualtat i la injustícia travessen profundament l’escola i, de tant en tant, una nova crisi o una pandèmia no prevista ens la recorden. La pandèmia tenia classe social i els impactes de les restriccions van per barris. Com que l’escola estava segregada i era segregadora, els impactes del caos han aguditzat la segregació educativa. Per molt cecs que vulguin ser aquests que ens governen no poden deixar de percebre la fragilitat educativa de moltes vides infantils i adolescents. Suprimir o empobrir l’escola ha significat la il·legalitat d’empobrir infàncies.

El nou curs toca compensar: posar molt més allà on tenien molt poc i, a sobre, la pandèmia ha fet tabula rasa. Ara toca explicar a la societat per a la que governen, que ningú té dret a tenir millor escola que l’altre, que la diversitat forma part d’una societat i una escola mestissa i que l’escola uniforme és una mala escola. Investigar i innovar en educació passa ara, prioritàriament, per descobrir com poden aprendre infants i adolescents malgrat que tot al seu voltant sigui un desastre.

També pot interessar-te…

• Fer de mestre i fer possible un lloc al món
• Entrevista a Jaume Funes: L’adolescent és un ser que interroga
• Una educació que separa nois i noies no és educació
• La desigualtat a l’educació és un verí moral
• Globalització contra especialització? Les disciplines per entendre el món