LES EMOCIONS S’ENSENYEN O ES VIUEN?
Actualment són cada cop més i més els que organitzen activitats dirigides, en teoria, a «educar les emocions» dels infants, quan en realitat el resultat és la reducció d’una qüestió tan delicada i complexa al simple ensenyament d’una disciplina com totes les altres que s’acostumen a «impartir», buidant-la de qualsevol possible significat. És, sens dubte, un escrit «políticament incorrecte», que neix de la incomoditat i la irritació que he sentit quan, primer casualment, després cada vegada de forma més conscient, vaig entrar en contacte amb l’«educació emocional» en la seva forma més comuna i estesa, adonant-me de les distorsions i els perills que comporta aquest enfocament.
Del malestar i la irritació inicial, en va néixer l’exigència d’oferir un punt de vista diferent i alternatiu; un punt de vista que, mitjançant la provocació, pogués servir d’estímul per revisar les pràctiques actuals adreçades a «educar les emocions» i, espero, capaç d’ajudar els que s’ocupen de l’educació de nens i nenes a anar més enllà d’un conjunt de propostes educatives que, en la meva opinió, sovint no tenen cap sentit.
El descobriment de l’existència de l’educació emocional
Per tal de fer el més aclaridor possible el significat del discurs que tractaré de desenvolupar, cal una breu introducció «autobiogràfica»: fins als últims mesos de 2015 ni tan sols sabia que existís el que aquí s’acostuma a anomenar «educació emocional». No em fa vergonya admetre-ho, simplement no pertany a la meva història cultural i professional, i molt menys a la meva experiència prèvia a l’educació.
Potser aquesta era la condició òptima per permetre’m observar amb els ulls i la ment ben oberts, i sense prejudicis, un fenomen cada vegada més estès, i captar-ne les distorsions i els riscos inherents. No en sabia res, però, entre els mesos d’octubre i desembre de 2015, una presència molt evident en les parets de les estances i els passadissos de les diferents escoles en què entrava quotidianament em va cridar l’atenció.
En particular, va ser un personatge recurrent el que va despertar la meva curiositat, perquè la seva lletjor intrusiva per descomptat que no podia deixar-me indiferent. Era una presència tan monòtona i visualment incòmode que un dia em va empènyer a demanar a les mestres que m’acompanyaven en una visita a la seva escola: «I això què és?» Però el que va accionar un interruptor en la meva ment no va ser tant la resposta («És El monstre de colors, no el coneixes?»), com el següent comentari, una mena d’explicació per a la meva evident ignorància: «És que estem treballant les emocions, l’educació emocional, ja saps, oi?».
No, no ho sabia!
Jo no sabia res, però la frase «treballar les emocions» m’havia sorprès profundament. És una frase que em va deixar desconcertat i immediatament va generar en el meu cap una sèrie de noves preguntes: Què vol dir «treballar les emocions»? Es poden «treballar» les emocions? I com s’estan «treballant»? Les emocions s’han de treballar o s’han de viure? I què hauria de fer l’escola per exercir el seu paper educatiu en relació amb el tema de les emocions?
Aquestes preguntes seguien movent-se dins meu, i em vaig adonar que havia d’aprofundir en el tema, havia de saber-ne més fins a arribar a comprendre les arrels i els supòsits culturals i teòrics d’una cosa que, per instint, em suscitava inquietud i preocupació, perquè «treballar les emocions» em semblava una frase sense cap sentit.
Els supòsits teòrics i culturals de l’educació emocional
Vaig trobar molts materials documentals que tracten el tema emocional de l’educació des de múltiples punts de vista, que aquí, per raons de temps i espai, no és possible esmentar en detall. En poques paraules, i acceptant el risc de simplificar molt el discurs, es pot reconstruir la història de l’educació emocional a través d’alguns passos clau: el concepte d’«intel·ligència emocional» va néixer abans que el d’«educació emocional»
Aprofundint en el tema, em vaig adonar que havia estat un punt de les reflexions de Goleman el que havia donat pas a tot el que, més tard, es va convertir en les pràctiques actuals que caracteritzen l’«educació emocional». Em refereixo a la part del seu discurs en la qual, argumentant les seves reflexions sobre el tema de la intel·ligència emocional, i identificant-la com una competència fonamental en el món modern –competència emocional–, afirma que és una habilitat que pot i ha de ser educada, posant en qüestió l’escola i les seves responsabilitats.
Més específicament arriba a identificar direccions en les quals s’hauria de desenvolupar l’activitat educativa, i entre elles es destaquen:
- La primera, relacionada amb el coneixement de les pròpies emocions, respecte a la qual argumenta que per construir una correcta consciència emocional és indispensable disposar de paraules per anomenar les diferents emocions, per la qual cosa és evident la importància de potenciar el desenvolupament del vocabulari emocional per part de l’escola i dels sistemes educatius en general.
- I la segona, la que té a veure amb el reconeixement de les emocions d’altres persones; i aquí el discurs de l’autor toca el tema de l’empatia i la posa en relació directa amb el coneixement previ dels propis estats emocionals, afirmant que, com millor es coneixen les pròpies emocions, més capaç s’és de reconèixer les dels altres.
Pràctiques habituals d’educació emocional
És un fet innegable que el concepte de «potenciar el vocabulari emocional» ha generat el conjunt de pràctiques d’ensenyament que caracteritzen el que està passant actualment. I, sobretot, no hi ha dubte que només es varen captar els aspectes més simplistes i reduccionistes del cos del discurs teòric de Goleman, plegant-los i adaptant-los a un entorn molt còmode i habitual, que és el que distingeix el món de l’escola.
Perquè l’escola, en general, gairebé sempre aconsegueix transformar els pensaments sobre l’educació, fins i tot els millors, en pràctiques rígides, esquemàtiques, abstractes i descontextualitzades. L’escola sembla tenir la capacitat «sobrenatural» de reduir-ho tot al seu estil de funcionament més tradicional: ensenyar directivament, deixant caure des de dalt els continguts que pretén transmetre, siguin quins siguin, fins i tot les emocions. L’escola, en resum, sovint sembla funcionar segons patrons de pensament i actuació que confirmen el que va dir Umberto Eco en una vella novel·la (1988): «per a cada problema complex hi ha una solució simple, i és errònia!».
És la tristíssima tendència de l’escola a voler creure que tot s’ha de verbalitzar, per la qual cosa l’objectiu bàsic es converteix en el fet de col·locar noms, paraules socialment recognoscibles, a les coses, a les experiències, fins i tot als estats d’ànim que caracteritzen l’existència dels éssers humans. I després d’haver fet malgastar hores i hores als infants perquè aprenguin de forma abstracta totes aquestes paraules, ens podem aturar, sense preocupar-nos de res més, amb la il·lusió que d’aquesta manera l’escola ha aconseguit la totalitat de la seva funció educativa! En aquest sentit, la part del discurs de Goleman sobre la necessitat de disposar de paraules que defineixin les emocions, especialment per les interpretacions pedagògiques reduccionistes que se n’han derivat, es mostra com el que realment és: una simple arquitectura teòrica basada en una visió tradicionalista i directiva de l’escola.
Ho repeteixo: els infants no necessiten que l’escola organitzi propostes didàctiques per ensenyar-los paraules! Cap, i molt menys les relacionades amb les emocions. I encara tenen menys necessitat de propostes rígides i directives com les que hem vist fins ara! Els infants necessiten una escola capaç d’acompanyar-los autènticament en el seu viure «amb i a través» de les seves emocions. I aquest dificilíssim objectiu no s’assoleix amb les activitats destinades a «potenciar el vocabulari emocional» i menys encara a través de la lectura de llibres considerats més o menys adequats per «treballar les emocions»!
Algunes claus per reflexionar sobre la relació entre emocions i educació
En primer lloc cal reflexionar sobre la relació entre emocions i aprenentatge, ja que pot ser una manera de començar a entendre què significa acompanyar els infants a viure amb i a través de les emocions. En aquest sentit, és útil referir-se a les evidències presentades per la investigació en neurociència, que destaquen, cada vegada més, la relació d’interdependència entre aprenentatge i emocions.
Emoció d’explorar, de descobrir, d’interrogar-se sobre els fenòmens amb què es troben i que els encurioseixen, estimulant el desig d’aprendre. Emoció de trobar i tractar de resoldre problemes cognitius autèntics i significatius. Emoció de donar significat a les pròpies experiències, al món i a la vida. Ho repeteixo: l’escola, en primer lloc, hauria de permetre als infants viure amb emoció en un entorn coherent i de suport a la seves formes d’aprendre i construir coneixement.
Permetre als nens viure amb i a través de les emocions cada experiència a l’escola ha de ser el primer i principal objectiu d’una educació moderna i respectuosa amb la identitat de la infància! En les paraules d’un vell mestre, Loris Malaguzzi: «res sense alegria!». Aquesta frase estava escrita sobre la porta de l’escola infantil Diana de Reggio Emilia ja en els anys vuitanta del segle passat, molt abans que el famós article de Newsweek la portés a la fama internacional. Res sense alegria! Una advertència i una guia per a qualsevol activitat educativa que reconeix i es basa en la connexió imprescindible entre emoció i aprenentatge, entre emocions i processos vitals, en línia amb la identitat global dels éssers humans, ja siguin infants o adults.
Això pressuposa una escola i un adult capaç d’escoltar les seves vivències emocionals i actuar en conseqüència, de manera coherent amb la seva identitat activa, que interroga i tracta de donar significat al seu entorn. Sobretot en els moments més íntims i delicats. Especialment quan sorgeixen problemes emocionals difícils i potencialment dolorosos. Aquests són els moments en què l’acompanyament dels nens requereix que els adults exerceixin les seves responsabilitats educatives amb sensibilitat i sense idees preconcebudes, intervenint amb respecte a la subjectivitat, però també als valors educatius que es persegueixen.
I és que els infants necessiten sentir-se lliures per viure i expressar-se en un entorn humà i social que té confiança en ells, i els acompanya globalment, sense retòrica, sense moralisme i sense separar cap dimensió del seu ser i sentir. L’entorn que necessiten, en altres paraules, és una escola que es preocupa principalment per educar els infants reconeixent que són subjectes globals, sense segmentar les seves pràctiques, col·locant a la paraula educació adjectius que en qualifiquen els diferents continguts: educació lingüística, educació científica, educació corporal, educació musical o educació emocional. Perquè no són aspectes separats sinó dimensions interrelacionades que requereixen contextos que permeten i no obstaculitzen aquesta interconnexió!
