ELS INFANTS I EL DRET A LA CIUTADANIA
He escrit aquestes ratlles sobre la imatge d’infant i d’infància, i tot escrivint aquests apunts penso que el 20 de novembre és el dia mundial per als Drets de l’Infant. I aleshores em pregunto: ¿Com es construeixen, avui, els nens (i nosaltres amb ells) una idea, un sentiment i un dret de ciutadania? En quins drets pensem? El dret a la vida, és clar, però juntament amb aquest, de forma irrenunciable, hi ha el dret a l’educació, i hi voldria afegir el dret a la bellesa i l’alegria.
L’educació (i el concepte d’infància) és una construcció cultural, social i política; per això demana necessàriament solidaritat i diàleg entre tots aquells qui, a títol diferent, determinen eleccions i orientacions culturals.
El projecte educatiu a les escoles bressol i parvularis municipals de la ciutat de Reggio Emilia té arrels llunyanes en el temps: un projecte i una experiència concreta fets possibles per la participació activa de molts homes i dones, i per la voluntat d’una ciutat d’invertir directament en l’educació de les joves generacions. Una inversió en el present que pretén mirar amb optimisme cap al futur.
Cadascun de nosaltres –com a educador i com a persona– duu en si mateix una imatge d’infant: una imatge que madurem dins la nostra experiència personal i del patrimoni social i cultural a què fem referència. La nostra imatge d’infant, i de persona, és la de protagonista actiu que contribueix, a qualsevol edat, a la construcció de la comunitat a la qual pertany i de la qual és responsable.
«Els infants –escriu Carla Rinaldi en un assaig– estan biològicament predisposats a comunicar, a estar en relació, a viure ells mateixos en relació. Escolten la vida en totes les seves formes, colors, i escolten els altres: els adults i els coetanis. Els infants perceben ràpidament que l’acte d’escolta –és a dir, observar, però també tocar, ensumar, assaborir, buscar– és un acte fonamental per a la comunicació i la relació.»
Aquell en què nosaltres pensem és, doncs, un infant fort, perquè la seva força rau en una gran disponibilitat de recursos i potencialitats. És un infant que entra de seguida en la complexitat del món i que ha de ser escoltat i respectat en la seva capacitat de fer, pensar, construir relacions. I que, en canvi, no vol ser definit, com passa massa sovint, per allò que no sap fer: no sap parlar, no sap caminar… És un infant curiós, al qual li agrada cercar i explorar, desafiar el pensament en solitari i amb els altres; a qui agrada i que busca la relació, sense la qual –com cada ésser humà– «mor».
És un infant autor de les pròpies idees des del naixement, que sap preguntar-se i preguntar als altres i a les coses, i que cerca maneres pròpies i originals per construir el seu coneixement personal del món. Un infant, doncs, disposat a allò nou i diferent, perquè cada infant porta en si mateix una història, un destí, un sentiment i una esperança de futur. Aquell al qual la nostra experiència educativa es refereix és un infant portador i constructor de drets, que demana amb força ser escoltat, respectat i valorat en la seva pròpia identitat i unicitat. Tot això, però, pot quedar només com a un seguit de boniques definicions. Crec que hem de ser conscients que, si assumim aquesta imatge d’infant i de processos d’aprenentatge, estem obligats en conseqüència a invertir la nostra forma de pensar en l’educació, la funció de l’escola i dels educadors. En essència, el concepte de cultura. Aquesta imatge d’infant i d’infància ens obliga a repensar en termes diferents la relació entre ensenyament i aprenentatge. Entre una escola de la instrucció i una escola de l’educació.
Si aquesta és la imatge d’infant a què fem referència, l’escola només pot ser pensada com a sistema, com un organisme viu, com un laboratori de gent que recerca i que aprèn conjuntament. Una escola en la qual els adults –els educadors– haurien de ser capaços de proposar, en el dia a dia, una xarxa de situacions d’aprenentatge, de recerca, de joc i de treball; més que no dispensar solucions segures i receptes unívoques.
És un mestre que hauria de saber posar en pràctica sempre l’art del dubte, de l’espera i de la curiositat vers allò que encara no es coneix: una figura d’educador-investigador que no es limita a aplicar programes definits per altres sinó que contribueix a l’elaboració teòrica en diàleg amb altres professionals.
Teoria i pràctica, doncs, estretament connectades en una relació circular d’anada i retorn continus: això demana, però, una idea d’educador que té una necessitat vital de construir la seva pròpia professionalitat en constant relació amb els companys i companyes, amb les famílies i amb els infants.
M’agradaria concloure aquestes breus notes confiant als infants la tasca de completar-les. Els que s’inclouen a continuació són alguns dels molts pensaments i desigs expressats per les nenes i nens de cinc a sis anys que, en deixar el parvulari, parlen d’ells mateixos per presentar-se als futurs mestres de l’escola primària:
«Els nens són una persona humana… És important ser nens abans d’esdevenir grans, perquè és la vida que et dóna l’energia per quan seràs gran…», Filippo
«És millor per als nens provar de fer les coses sols, perquè si proves de fer-ho sol aprens… perquè quan mires de fer una cosa t’has d’inventar les idees…», Ilaria
«Els anys no han de passar de pressa perquè nosaltres érem feliços abans de fer-nos grans, perquè els nens poden fer moltes més coses i perquè són més valents…» , Davide
«Voldria estar bé a la terra»… Aquest és un dels desigs de la Giorgia que, en la seva extraordinària essencialitat, sona alhora com l’afirmació d’un dret universal per a tots els infants, independentment del lloc on visquin, i com advertència –a nosaltres els adults– que reclama la nostra consciència sobre el fet que estem tots junts en un destí comú com a habitants d’aquest planeta.
Mara Davoli
Pedagoga, attelierista, consultora de Reggio Children i formadora a l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
