Els estius de la infància i les seves històries
Arriba l’estiu i és inevitable recordar les històries que vam viure de petits o petites. Quan recollíem pel barri fustes i mobles vells per la foguera de Sant Joan, o quan visitàvem els avis al poble i anàvem tot el dia en bicicleta amunt i avall amb els genolls plens de ferides, o quan ens ficàvem tota la família al cotxe per anar a passar el dia a la platja, equipats com si anéssim a la fi del món.
La infància, per a la majoria de nosaltres, va ser un lloc meravellós i feliç on els estius eren eterns i despreocupats, i no només perquè les vacances duressin tres mesos, sinó perquè es tractava d’un espai de temps ple de fantasia i aventures, que ens submergia en un univers paral·lel amb les úniques premisses de fer la digestió abans de tornar-nos a ficar a l’aigua i arribar a casa a l’hora del sopar.
I tot i que podríem pensar que aquesta nostàlgia ens produeix tristor, la neurociència ha demostrat que, en realitat, recordar la nostra infància té efectes molt positius, ja que activa els circuits de recompensa. Així, quan la nostra memòria autobiogràfica es posa en marxa per a evocar records positius, com per exemple els de les vacances, s’activen circuits neuronals a l’escorça i al nucli estriat que coincideixen amb els que s’encenen amb les recompenses econòmiques.
És més, quan més intensament s’activen aquestes neurones recordant moments feliços, més dura l’efecte positiu que produeix la nostàlgia sobre el nostre estat d’ànim. I la sensació resulta tan gratificant que normalment, fins i tot, es prefereix el plaer d’un record nostàlgic a una recompensa tangible.
En aquest sentit, entra en joc la regla del “peak-end” del premi Nobel Daniel Kahneman, segons la qual la memòria humana està configurada de tal manera que allò que succeeix en concloure un període es recorda més que allò que ocorre al principi. I, per tant, la sensació de felicitat que ens deixa una experiència depèn de com aquesta finalitza.
Sigui com sigui, recordar aquells mesos d’estiu on gairebé tot era possible ens omple d’emocions. Aquells mesos on tenia lloc allò veritablement important, com si l’hivern, l’escola i tot allò que hi fèiem només constituís un inevitable parèntesi, a l’espera de que tornés a començar el proper estiu. Aquells mesos d’estiu que es feien eterns, lliures d’imposicions i d’horaris, amb l’horitzó del nou curs tan llunyà que es feia inimaginable. I amb una única premisa: la llibertat per gaudir.
I si bé el cert és que nosaltres ja no podrem tornar a ser petits, el que sí que podem fer és contribuir a que els infants que estan al nostre voltant, fills i filles, nebodes i nebots, nétes i nets, etc., construeixin records igual de bonics que els nostres. A que construeixin els seus estius eterns i inoblidables. Estius que perdurin sempre al seu record, com els nostres. Els hi ho devem. Perquè les millors històries tenen lloc a l’estiu. Perquè no hi ha estiu sense històries.