Una gran història de supervivència i llibres
Fa uns dies vaig trobar-me amb una preciosa tira del dibuixant Liniers que deia: «Si un llibre és extraordinari, el lector que el comença no és el mateix que el que l’acaba». Això és el que m’ha passat en llegir La bibliotecària de Auschwitz, del periodista cultural Antonio G. Iturbe.
Sembla que Antonio iturbe no havia tingut mai gaire interès sobre Auschwitz, però en saber de l’existència de la petita biblioteca secreta arrel de llegir La biblioteca de noche de l’estudios Alberto Manguel, es va sentir molt encuriosit per aquest fet: «Com era possible que en un lloc tan horrible com aquell la gent encara pensés en educar i en llegir? I vaig voler saber-ne més».
Després de quatre anys de treball, ens ofereix aquesta obra que amaga aquesta reflexió, entre altres: «Per a sobreviure fa falta menjar i beure, pero si no tenim la capacitat de somiar o si no ens podem acostar a aquesta finestra que suposa la lectura, la vida és només supervivència».
La bibliotecària de Auschwitz explica la història real d’una noia jueva de catorze anys anomenada Dita Kraus (en aquell temps Adlerova) i de la seva família. Van ser deportats de la ciutat txeca de Praga on vivien a la ciutat gueto de Terezín, un lloc que ara ja sabem que els nazis van utilitzar amb fins propagandístics de cara a la Creu Roja internacional, i on es mantenien unes condicions de vida menys inhumanes que les reservades als altres guetos, com el de Varsòvia o Lodz.
A Terezín la Dita es submergeix en la feina d’ajudant de biblioteca, va amb un pesat carretó ple de llibres com a biblioteca ambulant, i a la nit s’abandona a la lectura reparadora de La muntanya màgica de Thomas Mann. Serà aquí on també coneixerà a en Fredy Hirsch, un jueu d’origen alemany, respectat atleta i líder d’un dels molts moviments de juventut sionistes que existien a Centroeuropa abans d’esclatar la guerra.
Un temps després són deportats de nou, aquesta vegada a Auschwitz-Birkenau, on s’ha creat un «camp familiar» per poder ensenyar a la Creu Roja el “bon tracte” que es dispensa als jueus, on es mantenen les famílies amb nens petits i gent gran. Aquí la fam, les malalties, el fred, els cops i el treball esclau estan a l’ordre del dia, però al menys han evitat la selecció cap a les cambres de gas només en baixar del tren de vagons de bestiar.
En aquest camp en Fredy Hirsch és l’escollit per gestionar les activitats al bloc 31, que és el barracó de fusta pensat per entretenir a la quitxalla —mentre els pares treballen— amb activitats innòcues com cantar cançons i fer obres de teatre com ara La Blancaneus. Però la realitat és que allà es donen classes de Matemàtiques, Llengua, Geografia, Història, Belles Arts… I a més es llegeixen llibres, activitats totalment prohibides i castigades amb la mort.
La petita biblioteca clandestina la formaven vuit llibres, entre els que hi havia la Breu història del món de H. G. Wells, una de les obres de Freud, un atles, una gramàtica russa, un llibre de matemàtiques… Tots bruts, ronyosos, trencats i apedaçats mil cops, però protegits com un tresor de les inspeccions de les SS per la Dita, que rep l’encàrrec d’en Fredy Hirsch de convertir-se en la bibliotecària del bloc 31.
A més a més, la Dita, a la ja perillosa situació que es troba cada dia, pendent dels registres, haurà d’afegir la sinistra atenció que li promet dedicar el tristement famós Àngel de la Mort, el doctor de les SS Josef Mengele.
La novel.la està escrita en un estil directe. El present d’indicatiu ens fa estar en el lloc de l’acció en temps real, i narrativament parlant no hi ha futur. La trama lineal plena d’incertesa i suspens s’alterna amb records dels diferents personatges, que ens posen al corrent del seu repertori vital. Definitivament, encara que la novel.la sigui una mica premiosa en alguns moments, a partir d’un cert punt t’acaba segrestant fins el moll de l’os.
És cert que la lectura de La bibliotecària de Auschwitz no és emocionalment fàcil. I encara que és un llibre que tracta fets molt durs, esgarrifosos moltes vegades, no es recrea mai en l’horror, ans el contrari , sempre intenta trobar, com la seva protagonista, un petit racó per a l‘esperança.
M’aventuro a dir com a conclusió que tots serem una mica millors quan arribem a la darrera pàgina d’aquesta extraordinària novel.la.
Ramon Gual Devesa
Llibreter d’Abacus Urquinaona