Recursos per explicar un conte
Fragment extret del llibre “De la vora del foc a les aules: un conte una lliçó de vida”, de les Mestres Àvies Recuperadores de Contes.
En primer lloc, quan ens disposem a triar un conte o rondalla, ho fem sentint quins són els contes que ens resulten més atractius, i quins ens diuen més a nosaltres com a narradores. Si un conte és nou, el llegim més d’una vegada fins que ens l’hem fet nostre. Sempre ens ha calgut llegir molts contes i rondalles per satisfer la nostra gana literària abans de poder satisfer la dels altres.
Abans de començar, regalem un somriure sincer a cada criatura, i així la convidem a confiar en nosaltres. Per donar el màxim de nosaltres mateixes ens cal estar ben preparades: beure aigua, cuidar la gola, descansar una estona abans i respirar profundament uns minuts… són hàbits que ens solen ajudar.
Quan entrem a l’aula, intentem crear un bon clima, ja sigui donant una ullada a tots els nens o llegint el nom a la bata de cadascú, per fer-los entendre que ha arribat el gran moment que comença el conte. Mirem de reconèixer l’estat d’ànim del grup en aquell moment: no és el mateix si arriben de l’esbarjo que si fa hores que treballen asseguts. Això ens fa preveure la llargada de la rondalla i la càrrega emotiva que ha d’acompanyar el nostre relat.
També hem de preveure a quin grup d’infants ens adrecem, i si hi ha majoria de catalanoparlants o no. En el cas que hi hagi molts nens nouvinguts a Catalunya, pensem un conte més senzill, amb paraules properes i sense frases complicades. Si, per contra, són tots nascuts aquí, intentem utilitzar un vocabulari ric i amb paraules poc conegudes, encara que sovint amb frases posteriors per ajudar a entendre’n el significat. També procurem enriquir el relat amb dites i frases fetes.
L’infant sap interpretar prou bé els nostres gestos i la nostra mirada. Són eines que també utilitzem per acompanyar les paraules, i sovint les farem servir per buscar la seva atenció i complicitat. Hi podem afegir, si cal, un contacte suau amb aquella criatura que necessita un suport per seguir amb atenció el relat.
La mirada ens serveix també, de vegades, per donar un toc d’atenció especial a aquell infant que necessita fer-se notar i que podria espatllar el ritme i l’atenció dels altres. Hi ha moltes maneres de comunicar-nos oralment, i la manera de fer-ho amb un conte no és la mateixa que utilitzem en una conversa. El llenguatge té funcions diferents; cada narrador, però, l’utilitza segons el seu propi estil. Per poder arribar a tots els alumnes, fem servir una dicció clara, sense presses, i amb tot el temps que calgui per deixar que voli la imaginació.
Sense pretendre teatralitzar el conte, la nostra veu pot prendre diferents modulacions: fluixeta, delicada, potent, ronca, fent veu de nas, amb un xiuxiueig… També, quan cal, imitem sons d’animals i utilitzem onomatopeies.
Les cançons, els jocs de falda i les cantarelles ajuden a centrar l’atenció als més petits, tant si formen part de la narració com si les cantem entre conte i conte. Cada narradora o narrador utilitza les seves pròpies eines, que de vegades són molt diverses. Explicar contes és un art, i mai no existeix cap artista igual.
