EL VALOR DE LA DEDICATÒRIA
Quan un instant queda per sempre i es manté viu en un llibre
Abans que les noves tecnologies arribessin a les nostres vides per canviar la manera com ens relacionem, ens comuniquem i fins i tot consumim; abans que la paraula “selfie” estigués en boca de tots i servís per immortalitzar els millors moments de les nostres vides, la relació entre “nosaltres” com a seguidors, i “ells” com a ídols era molt més complexa que ara, i sovint es feia a través de la dedicatòria escrita.
Per aconseguir una signatura, una dedicatòria o un autògraf d’aquells personatges públics que ens feien sospirar requeria un esforç: anar a un punt de la ciutat on coincidir amb l’ídol en qüestió, dur un bolígraf i el paper o llibre, fer cua i, arribat el moment, comprimir tot el que sempre li havies volgut dir en poc menys d’un minut. I això per aconseguir el testimoni viu d’aquell moment.
Les dedicatòries avui en dia
Aquest ritual per sort ha sobreviscut a les noves tecnologies i a les Xarxes Socials. El clar exemple són les signatures durant la jornada de Sant Jordi. En aquesta diada són tot un clàssic les cues formant riuades de gent als carrers davant les taules dels autors amb la intenció d’immortalitzar un moment únic i dotar d’un nou valor el seu llibre.
Aquesta fórmula de promocionar els llibres, que té la virtut de complaure a tots els agents del sector del llibre, esdevé a més el format ideal perquè els autors puguin conèixer de primera mà els seus lectors i viceversa, iniciant tot seguit el corresponent ritual -tan íntim com cerimoniós- de saludar-se, creuar unes paraules, fer-se una foto, i segellar-ho amb una dedicatòria. La salutació queda en el record de cadascú, i la foto, amb els anys, acabarà perduda en alguna targeta o llapis de memòria que no sabrem on para; en canvi, la dedicatòria es manté allà, inalterable, entre les primeres pàgines d’un llibre que ja és únic, i que forma part d’un projecte compartit amb molta altra gent que ni tan sols coneixem.
I el llibre cobra nova vida
Qualsevol grafòleg admetria que el millor de les signatures és que no són mudes. Parlen de l’autor, estan vives, plasmen el moment, inclús l’emoció. I, pensant-ho bé, en el cas d’aquelles estampades pels escriptors sobre els llibres dels seus lectors, permeten una paradoxa divertida, un canvi de rols interessant: perquè els lectors, de cop, passen a ser els narradors d’una història pròpia i irrepetible, l’aventura de com un dia –potser un Sant Jordi- van aconseguir aquella dedicatòria que tanta il·lusió els feia.