Coneixement compartit

«El món és casa meva», un llibre de Maïa Brami sobre infants de tot el món

Escrivia Gianni Rodari a «Contes per telèfon» un breu relat titulat «Un que n’eren set» que es va fer molt popular quan en Xesco Boix el cantava i també en Toni Giménez. Potser el coneixeu. Fa així:

“He conegut un noiet que era set noiets.
Vivia a Roma, es deia Paolo i el seu pare era tramviaire.
Però també vivia a París, es deia Jean i el seu pare treballava en una fàbrica d’automòbils.
Però també vivia a Berlín i es deia Kurt, i el seu pare era professor de violoncel.
Però també vivia a Moscou, es deia Iuri, com Gagarin, i el seu pare feia de paleta i estudiava matemàtiques.
Però vivia també a Nova York, es deia Jimmy i el seu pare tenia una gasolinera.
Quants n’he dit fins ara? Cinc. Me’n falten dos:
L’un es deia Txú, vivia a Xanghai i el seu pare era pescador; l’últim es deia Pablo, vivia a Buenos Aires i el seu pare feia de pintor de parets.
Paolo, Jean, Kurt, Iuri, Jimmy, Txú i Pablo eren set, però eren tanmateix el mateix noiet que tenia vuit anys, que ja sabia llegir i escriure i anava en bicicleta sense posar les mans al manillar.
En Paolo tenia el cabell negre, en Jean ros i en Kurt castany, però eren el mateix noiet. Iuri tenia la pell blanca, Txú la tenia groga, però eren el mateix noiet. En Pablo anava al cinema en castellà i Jimmy en anglès, però eren el mateix noiet, i reien en una mateixa llengua.
Ara han crescut tots set, i ja no podran fer-se la guerra, perquè tots set són un sol home.”

Un altre llibre formidable que ens parla dels nens que hi viuen arreu del planeta és «El món és casa meva». Ens presenta un munt d’infants, un de cada país, i ens explica les seves singularitats: la família, l’escola, a què juguen, quines festes celebren, quin són els seus menjars preferits i, sobretot, quins són els seus somnis.

Així, sabrem que l’Akito viu al Japó i té una mascota que és un escarabat que dorm a la tauleta de nit, i que la Fatjatiana viu a Madagascar, allà on hi ha la papallona nocturna més gran del món, i que en Joy Malina viu a l’Àrtic on les temperatures poden arribar a 50 graus sota zero, etc. El llibre és una mena de document que barreja coneixements i ficció i destaca especialment per unes il·lustracions molt acolorides de la Karine Daisay. El format és gran i són els nens els qui expliquen en primera persona la seva vida i el lloc on viuen.

Aquests dies l’he pogut compartir amb la meva néta i he comprovat com li ha interessat descobrir països i altres nens que, com ella, tenen somnis compartits, igual que al conte d’en Rodari. Una bona lectura, recomanada a partir de sis anys. Abans, però, una curiositat sobre la Maïa Brami: quan vaig llegir el seu cognom em va venir un flash molt gran perquè fa uns vint anys em va impressionar molt el llibre “Salva’t Elies!” escrit, precisament, per la seva mare, l’Elisabeth Brami. Quines coses!

També pot interessar-te…

• «Els estels», un llibre per trencar prejudicis culturals
• «Si vens a la Terra», un llibre-regal reconfortant