Anar a l’escola a l’antiguitat
Comença el curs i també les retrobades amb companys, companyes i mestres per aprendre coses interessantíssimes. Quina sort! Penseu que en el passat no tothom podia anar a escola… Voleu saber com era l’aprenentatge a les civilitzacions antigues d’Egipte i Grècia? Des del Petit Sàpiens desitgem un curs molt profitós i divertit!
L’ANTIC EGIPTE
A nosaltres llegir i escriure ens sembla ben normal, oi? Tots els nens i nenes n’aprenen. Doncs en temps de l’antic Egipte, fa més de 4.000 anys, la major part de la gent no en tenia ni idea! Només en sabien els escribes, que eren els professionals que es cuidaven d’escriure amb jeroglífics. Gràcies a la seva feina, sabem una pila de coses de la seva cultura. Normalment, l’ofici d’escriba passava de pares a fills, tot i que també hi havia alguns nens espavilats amb pares pagesos, manobres o fusters que arribaven a aprendre la professió.
Una tradició masclista
Només nens, això sí. Les nenes no podien ser escribes. Que injust, oi? Els nens començaven a anar a les escoles dels temples quan tenien cinc anys. Però el veritable aprenentatge per ser escriba començava quan tenien nou anys. Primer estudiaven l’escriptura hieràtica, que era més senzilleta. Quan ja la dominaven, passaven a aprendre els jeroglífics. Ja sabeu, aquesta mena de dibuixets tan bonics que els egipcis posaven per tot arreu. Però poca broma, calia memoritzar moltíssims signes! El diccionari bàsic d’escriptura egípcia recull els 743 jeroglífics més comuns, però cap al final de la història dels faraons, n’hi havia… més de 6.000!
Vinga, tornem-hi!
Els alumnes aprenien l’ofici d’escriba copiant els mateixos textos una vegada i una altra. Els arqueòlegs n’han trobat una pila, i ja us ho podeu imaginar… moltes vegades són plens de faltes d’ortografia! Com que el papir era car, feien els deures sobre pedres o trossos de ceràmica trencada, que eren gratis. També escrivien sobre tauletes de fusta recobertes de guix. Quan ja estaven plenes de jeroglífics, les rascaven i les tornaven a enguixar per continuar practicant.
Xarop de bastó
No valia a badar ni un sol instant. Als alumnes que no treballaven prou, el mestre els clavava un cop de bastó a l’esquena. Què us sembla, aquesta manera d’aconseguir que no fessin gaire el gandul? Sí, una mica bèstia! Els estudis eren molt llargs: calien ben bé dotze anys d’escola per ser un escriba competent. Però, precisament perquè l’aprenentatge era tan difícil, els que superaven el repte esdevenien persones molt respectades en la societat egípcia.
La sort de saber escriure
Els escribes formaven part de la cort reial i, a banda de tenir un bon sou, gaudien d’alguns avantatges importants. No havien de pagar impostos, ni fer de soldats a l’exèrcit del faraó, ni treballar en la construcció de temples, tombes i piràmides com la majoria de la població. Mireu si valia la pena posar atenció a classe!
GRÈCIA
A l’antiga Grècia, fa més de 2.500 anys, no hi havia escoles públiques. Els pares més rics enviaven els seus fills a casa d’algun mestre, quan tenien set anys d’edat. Allà hi aprenien a llegir i escriure, i a fer operacions matemàtiques. Tenien escola cada dia, sense cap descans, excepte els dies de festa de la ciutat! Els acompanyava un esclau de la família, que s’hi quedava tota l’estona per assegurar-se que l’infant es portava bé.
El privilegi d’estudiar
Però això només ho feien els nens més rics. Les nenes, en canvi, es quedaven a casa amb la mare i aprenien a filar i teixir. Uns altres masclistes, aquests grecs! Malgrat això, algunes nenes també aprenien a llegir i escriure. I els nens de famílies pobres tampoc anaven a escola, perquè havien d’ajudar els pares amb la feina!
Poemes de memòria
Cap als dotze anys, quan els nens ja sabien llegir i escriure correctament, venia una segona etapa de perfeccionament dels coneixements. Com que en aquell temps no hi havia gaires llibres, era molt important exercitar la memòria. Els alumnes s’aprenien poemes llarguíssims que recitaven sense parar. L’autor preferit dels grecs era Homer, que va escriure dos grans poemes d’aventures: la Ilíada i l’Odissea. Són les obres literàries més antigues d’Europa!
Classe de música
Una altra part molt important de l’educació dels nois era aprendre a tocar un instrument musical. La combinació de música, cant i dansa era fonamental, ja que s’interpretava tant en les cerimònies dedicades als déus, com en els casaments i els enterraments, i també en les marxes cap a la batalla! Per això els mestres de música eren molt respectats. Els alumnes aprenien d’oïda mentre repetien una vegada i una altra les peces tradicionals: no podien innovar gens ni mica! Els instruments favorits dels grecs eren la cítara, la flauta doble i la lira, amb cordes que ressonaven sobre una closca de tortuga de terra.
Una mica de gimnàs
Ah, i per als antics grecs, l’educació física dels nens era molt important. Volien que creixessin sans i forts per esdevenir bons soldats! A partir dels catorze anys, l’entrenament era fins i tot més important que les lletres i els números. Els nois s’entrenaven totalment nus a l’aire lliure, en uns centres d’entrenament anomenats… sí, ho heu endevinat: gimnasos! I és que, en grec, gymnasium significa “lloc on es va despullat”.
Bojos per l’esport
Els esports favorits d’aquell temps eren les curses, el salt de llargada, el llançament de disc i de javelina, la lluita i la boxa. Totes eren disciplines que preparaven el cos per al combat, i a més els encantava participar en competicions esportives en honor als déus. Els Jocs Olímpics, que se celebraven cada quatre anys, eren un moment molt esperat!
Un bany… i a classe!
Als gimnasos hi anaven petits i grans, i eren tan importants que no només tenien instal·lacions esportives i banys. També tenien biblioteques i aules! Els filòsofs sovint hi anaven a impartir les lliçons de retòrica, que és l’art de saber convèncer els altres. Amb el temps, les converses evolucionaven cap al coneixement de tota mena de coses, ja que els grecs eren molt curiosos!
