La relació de l’infant i l’adult a través dels contes
Apunts sobre la mediació literària
Quan estem en contacte directe i volem resoldre alguna situació difícil, delicada, o qui sap si conflictiva, ens trobem dins d’un tipus especial de comunicació anomenat folklore. Una modalitat relacionada amb una més que evident funció poètica i intenció estètica, característiques que li venen donades per la seva filiació literària i, per tant, artística. Per a Josep M. Pujol (citat per Oriol, C. i E. Samper, 2013) aquest tipus de comunicació ha estat i és part intrínseca de l’aprenentatge de les pautes culturals, familiars i socials de l’individu, així com de les diverses comunitats que conforma i comparteix amb els altres individus, al si de les quals s’educa i s’amara de cultura, compartint i fent ús dels referents que la caracteritzen, però també creant-ne de nous.
És clar que tots som convidats a dur a terme aquest acte de comunicació. Però també és cert que reconeixem que, entre els amics, coneguts i saludats nostres, hi ha gent que té especialment desenvolupades unes habilitats que els fan idonis per amenitzar vetllades explicant acudits, o per difondre els mites de la terra o els costums i les creences d’una comunitat, o escarnir-la, o per amplificar a través de les xarxes socials les qualitats d’un tal llibre o producte cultural.
Quants pares, mares, germans grans o cosinalla, oncles i tietes, avis, veïnats són capaços d’encantar les orelles d’infants i joves?; i ja en un cercle més ampli de la comunitat social que freqüentem, alguns professionals, educadors de moltes menes (monitors, pedagogs socials, mestres, bibliotecaris, animadors, etc.), practiquen la mediació literària, i alguns d’ells ni tan sols són conscients d’estar desenvolupant aquesta tasca ni del poder que posseeixen. Però una cosa és certa: a tothom que explica, se sàpiga o no mediador literari, coneixedor o no de la seva capacitat de seducció, li cal, tant sí com no, la presència d’altres individus disposats a deixar-se dur per les seves habilitats i els seus sabers. Sense escolta no hi ha explicació que valgui. A tot emissor li cal, com a mínim, un receptor. Els individus que escolten, conscientment o no, es proporcionen a si mateixos un bitllet d’entrada al vast món de la literatura, sobretot si qui explica ho fa amb tremp artístic.
“Una mare explicant una rondalla al seu fill mentre l’ajuda a dormir. Un mestre oferint la recreació verbal d’un llibre àlbum molt estimat pel grup. Un infant recordant la proppassada vivència d’anar d’excursió. Una nena plantejant una endevinalla a un company. Un pare revivint una aventi de la seva infància davant dels seus fills. Cinc casos que exemplifiquen diversos actes de comunicació de paraula; però també situacions folklòriques diverses encaminades a cercar proximitat comunicativa amb una obra d’art verbal efímera.”
De quan la literatura s’explica i s’escolta
Sense menysprear la importància del rol que juguen els iguals entre ells, els adults som uns magnífics introductors a la literatura per als infants i joves. En efecte, moguts per unes ganes irrefrenables de comunicar-nos i molt sovint donant resposta a la crida dels infants, els adults ens afanyem a explicar-los contes o a llegir-los llibres o a interpretar-los-els. La situació dona peu a escoltar, mirar, llegir, compartir, explicar, inventar i també a dialogar.
Tot plegat, maneres diverses de practicar la literatura sense cap altra voluntat que passar-s’ho bé. Alguns pares i mares de família practiquen aquest esport, aconsellats o induïts per l’escola, que els repeteix una vegada i una altra que fent això millorarà l’apetència lectora dels seus fills i filles. I fan bé, ja que, tot i que no és garantit al 100%, el que sí que és cert és que d’aquesta manera es reforcen llaços afectius irreversibles i, al mateix temps, es fan properes les aventures de personatges de ficció –o no– que passen a engrossir l’imaginari de qui escolta, sense oblidar que la lectura de bons textos enriqueix la parla d’un i altre. Entre els explicadors de contes actuals (als joves pares de família, s’hi afegeixen també força mestres o bibliotecaris), hi ha sovint la temença que, si no se segueix la versió «original» d’un determinat conte «popular» (sobretot quan es fa de viva veu), no s’està «complint» amb la tradició; aquest dubte és fill de la creença que existeix un «model» predeterminat al qual cal sotmetre’s, cosa que és ben lluny de la realitat.
En escollir la seva versió, el narrador intervé en persona i se’n fa intèrpret en la mesura que, de l’escenari que exposa, no n’existeix un model definitivament fixat malgrat que els llibres ens puguin fer creure el contrari. Em sembla interessant aportar el testimoni del filòsof i hel·lenista francès, l’estudiós JeanPierre Vernant (2000, 5-6), quan descriu amb tota simplicitat els seus moments com a narrador casolà:
Fa un quart de segle, quan el meu nét era un nen i amb la meva dona i amb mi passava les vacances, vam establir una regla tan imperativa com la cura personal i l’hora dels àpats. Cada vespre, quan era el moment de ficar Julien al llit, sentia que em cridava des de la seva habitació amb una certa impaciència: «Bavi, el conte, el conte!». Aleshores m’asseia al seu costat i li explicava una llegenda grega. Sense esforçar-m’hi gaire, triava alguna cosa del repertori de mites que em passava el temps analitzant, decorticant, comparant, interpretant, mirant de comprendre, i llavors ho transmetia com qui explica un conte de fades, sense cap altra preocupació que resseguir, al llarg de la narració i d’una punta a l’altra, el fil del relat en tota la seva tensió dramàtica. Hi havia una vegada… Julien semblava escoltar-se’ls tan content… Jo n’estava, també. Em feia molt feliç lliurar-li directament, de boca a orella, una petita part d’aquest univers grec al qual em sento tan lligat i la supervivència del qual, en el món d’avui i entre nosaltres, em sembla més necessària que mai.
Amb el seu testimoniatge, Vernant exposa quin és l’esperit amb el qual convé encarar la necessària i, a la vegada, privilegiada tasca de mediació literària entre un adult i un infant.
Fonts:
- ORIOL, C. i E. SAMPER (ed.): Això era i no era. Obra folklòrica de Josep M. Pujol, Tarragona: Universitat Rovira Virgili, 2013.
- VERNANT, J. P.: L’univers, els déus, els homes, Barcelona: Empúries, 2000.
- YEATS, W. B.: El crepúsculo celta. Mito, fantasía y folclore, Barcelona: Obelisco, 2007