Coneixement compartit

La ciència també és cosa de dones

Fa pocs dies hem viscut el relleu presidencial a la cúpula del poder nord-americà. Un nou president. Un home. Veient les notícies, la meva filla d’onze anys em va preguntar, en un to mig curiós mig indignat: Que les dones no poden ser presidentes? Ràpidament li va contestar el seu germà gran: Sí, però encara no n’hi ha hagut cap.

La pregunta em va preocupar. La resposta em va donar esperança. Obrir el camí no es fàcil. La línia que separa ser pioner de convertir-se en una persona marginada és molt fina. No tothom és capaç de ser el primer. Molts necessitem models a seguir. Això és el que necessiten les nenes (i els nens) del futur. Ja sigui a la política, a l’art, a la ciència o en qualsevol altre àmbit de la societat.

El proper dia 11 de febrer, concretament, se celebra el Dia de la Nena i de la Ciència per posar l’accent en la importància de donar a les petites estudiants les eines necessàries per poder assolir el seu somni de ser investigadora, matemàtica o astronauta. Però si totes es fan la mateixa pregunta que es va fer la meva filla, possiblement tindran la temptació de rendir-se. Per això és tant important visibilitzar noms propis. Històries reals que ens demostrin amb fets que elles son tan capaces com ells. Només se’ls hi ha de donar les eines.

És important que coneguin qui va ser Copèrnic o Galileu, però no ens hem d’oblidar de visibilitzar Caroline Herschell o les Curie. Dones que també van descobrir cometes, elements químics i altres secrets profunds de la terra i l’univers.

Moltes d’aquestes dones de temps remots o del passat més recent van aconseguir despertar les seves ments privilegiades gràcies a que van poder seguir el model d’algú altre. La gran majoria d’algun membre masculí de la seva família o del seu entorn més proper. Hipàtia d’Alexandria, Émilie du Châtelet, Ada Lovelace, Maria Winkelmann… Podríem seguir anomenant noms, que per sort cada vegada són més coneguts gràcies a les nombroses publicacions que s’editen amb assiduïtat, sobre tot les il·lustrades i les que s’adrecen a un públic més jove.

Quan una noia es troba a les portes de la universitat i té un cert interès per la ciència segur que l’anima saber que l’e-book el va inventar una dona (Ángela Ruiz Robles) o que les xarxes inal·làmbriques actuals son una realitat gràcies a una intel·ligent i atractiva actriu de Hollywood (Hedy Lamarr). Conèixer la història de les primeres astronautes (Valentina Tereshkova, Sally Ride); saber que elles també van descobrir l’origen de l’ADN (Rosalind Franklin); o que van rebre reconeixements públics tan prestigiosos com el premi Nobel (Marie Curie, Barbara McClinktock, Gerty Cori…) són dades històriques que cal visibilitzar perquè poden ajudar les futures científiques a agafar aquests referents de la mà i avançar per l’apassionant camí de la ciència.

I no només es interessant saber que hi ha dones científiques que podrien omplir manuals sencers, sinó que aquestes no seguien més que un únic patró en comú, l’afany de coneixement. Per la resta, cadascuna va seguir vides ben diferents. Des de mares de família com la gran Marie Curie o Valentina Tereshkova (qui, per cert, va donar a llum a la primera nena nascuda de dues persones que havien viatjat a l’espai), fins a dones solteres com Marie-Sophie Germain, Rosalind Franklin o Assumpció Català. Sense oblidar-nos de casos tan curiosos com el de dues religioses nord-americanes, Miriam Stimson, que va aprofundir en l’estudi de l’ADN, o Mary Keller, experta en programació informàtica.

Podríem seguir enumerant dones amb històries de superació, apassionants totes, que ens demostren que elles no eren ni són incapaces intel·lectualment com pretengueren els grans filòsofs de l’antiguitat.

Abans hem dit que tenir models femenins a seguir és també important per als nois. Per una raó molt senzilla: perquè el dia que entrin en una aula de ciències i vegin una, dues o vint noies, no les vegin com estranyes ni se’n riguin d’elles. Ells han de normalitzar, també, que les ments no tenen sexe.

Un cop les noies puguin accedir amb normalitat a les aules de ciències sense sentir que aquest no és el seu lloc, el següent pas serà facilitar-los-hi també l’accés a la investigació i no veure’s injustament relegades pel sol fet de ser dones. El dia que tot això sigui una realitat normalitzada no caldrà que ho reivindiquem cap dia concret.