Els orígens del punt de llibre
El bitllet del metro o del bus, una targeta de visita, un post-it o un simple tros de paper. Hi ha infinites fórmules per marcar les pàgines del llibre que ens estem llegint i saber on hem deixat la nostra lectura. Però el cert és que, darrere d’aquests recursos més improvisats, la història del punt de llibre ens remunta a l’antic Egipte i està plena de curiositats.
L’origen del punt de llibre està molt lligat al del propi llibre i, malgrat que podem trobar marcadors als papirs de l’Edat Antiga, és realment a l’Edat Mitjana quan apareixen els marcapàgines amb la forma que tenen avui dia i que tots i totes coneixem. De fet, com els primers llibres impresos eren molt valuosos, s’entenia que era necessari tenir quelcom per poder marcar les seves pàgines sense que es fessin malbé. És així com des del segle XV ja es fan servir a molts monestirs, fabricats amb la vitel·la que sobrava de les cobertes dels llibres, i de diferents formes, des d’un simple fil o una pinça fins a marcadors més sofisticats que, a més d’assenyalar la pàgina, hi indicaven també la columna i la línia.
En aquest context, una de les primeres referències històriques en l’ús dels punts de llibre va ser el 1584, quan l’impressor de la reina Isabel I, Christopher Barker, en agraïment pel privilegi d’impressió que li havia concedit la monarca, va regalar-li una Bíblia amb un marcapàgines de seda terminat en una borla de fregits daurats.
Aquest disseny de punts de llibre es va estendre durant els segles XVIII i XIX, quan era comú que els marcapàgines fossin cintes de seda estretes i bordades, fetes a mà i lligades a la part superior del llom del llibre. En aquesta època, els punts de llibre d’Steven Thomas, un teixidor de seda anglès, es van fer molt populars, ja que els personalitzava per a tot tipus d’esdeveniments i celebracions. Es tractava dels famosos Stevengraphs, dels que va produir-ne més de 900.
Per aquella època, també era costum que les filles, per demostrar les seves habilitats en la costura a les seves mares, dissenyessin punts de llibre, ja fossin de seda o cosits sobre papers de colors, molts dels quals servien després de regal per Nadal.
De fet, va ser a partir de la dècada de 1870, amb l’aparició de la cromolitografia que es van començar a fer servir materials com el paper. Però també el coure, l’or, la plata, el suro, la fusta… i qualsevol material que ens puguem imaginar! Molts d’ells van ser dissenyats per algunes de les joieries més famoses, com Gorham, Kirk&Sons o Tiffany, i tenien forma de punyal o d’espasa, de manera que no només servien com a marcapàgines, sinó que a més permetien separar les pàgines també, ja que els llibres venien amb els plecs sense tallar i aquesta era una excel·lent forma d’unir dues funcionalitats en un únic objecte.
Tot coincidint amb l’augment dels punts de llibre de paper, també en van aparèixer els commemoratius i publicitaris, on s’hi anunciaven, per exemple, sabons, cotilles, medicaments o aliments. Aquest aspecte va propiciar que es desvinculessin directament del llibre i es comencessin a convertir en objectes de col·lecció. De fet, també moltes editorials i empreses de tot tipus van començar a regalar-los als lectors i lectores per fer publicitat dels seus serveis.
A partir d’aquest moment, i durant tot el segle XX, els punts de llibre s’han fet servir per a tot, fins i tot per a adoctrinar o promoure determinats valors patriòtics durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. Però, i sobretot, a partir de la dècada dels ’60, es van fer servir com a mitjà d’expressió per a artistes i il·lustradors. I així arribem al segle XXI, on el punt de llibre digital sap quan deixes de llegir un llibre i t’envia una piulada per aconsellar-te que el reprenguis.
Sigui com sigui i es facin servir els materials que es facin servir o tinguin les formes que tinguin, el cert és que els punts de llibre sempre han estat, són i seran un element fonamental per a qualsevol lector. O, almenys, per aquells que sabem que no es sà marcar les pàgines d’un llibre doblegant-li les puntes.