Coneixement compartit

Capbussar-se a jugar. El joc i les emocions

Sabem que l’infant juga per viure i la seva necessitat innata el porta a aprendre. El joc és el que el posa en relació amb l’entorn i és en aquest context on estableix les primeres relacions amb les persones que l’envolten.

Des de la neurociència, David Bueno parla del joc com a eina fonamental per desenvolupar les capacitats innates dels infants. I, mentre observo els infants que juguen, em transporto a mi mateixa al món de les preguntes –sovint sense respostes– i les investigacions. Un joc pot aparèixer per atzar, per casualitat, provocat per la disposició de tot allò que ens envolta; i l’infant, mogut per la seva extraordinària curiositat, comença a actuar davant els objectes…

En un entorn nou, no conegut, els materials i la seva exquisida col·locació en forma de provocació prenen una gran rellevància perquè despertaran de forma grandiosa la curiositat dels qui s’hi apropen. Quan un infant observa aquell espai, primer des d’una distància prudencial i de forma estàtica, fins que decideix apropar-s’hi i començar a actuar, passa un temps. Un temps de coneixença i vinculació amb l’entorn. Un temps que demana temps. Un temps en què, en silenci, comença a connectar-se amb allò que duem a dins. Les mans comencen a bellugar-se per anar donant forma a la combinatòria d’objectes. La mirada es concentra al mateix temps que l’entorn que l’envolta desapareix. Es capbussa dins aquell món imaginari com qui salta de cap dins el mar. Es poden sentir algunes paraules, sons espontanis fruit de la passió.

En un projector de llum hi apareix una seqüència creada de forma aleatòria: uns papers blaus han imaginat un mar amb peixos al qual algú sembla voler-se apropar…

Però, mentre aquell infant juga, el seu joc es va encaminant cap al món de les emocions i dels sentiments; mentre vincula allò que fa i que reprodueix amb els objectes als seus moments viscuts. Fa connexions amb tot allò que el remou internament. Es perceben gestos plens de significat, que capto escoltant atentament les seves paraules:

– Ai, no! Un nen i una nena, no! Han de ser dues nenes.

Allò que ha aparegut per atzar, pren un significat afectiu mentre en veu alta enumera:

– El papa, la mama, la meva germana i jo.

I en un tres i no res, el joc queda fortament vinculat a l’emoció.

Davant d’aquell canvi de rumb inesperat davant la meva mirada, em pregunto si existeix el joc sense intencionalitat. Potser ha traspassat la barrera del jo i el no-jo, i ha connectat aquells objectes amb ell mateix?

Jugar hauria d’anar molt més enllà de remenar objectes cercant combinatòries per passar-s’ho bé. Jugar pot ajudar a treure allò que tenim dins, al mateix temps que ajuda a interioritzar allò que anem rebent dia a dia i que tan complex es fa de vegades.

Però per arribar a fer aquests enllaços emocionals, cal més temps encara; no en tenim prou amb una estoneta de joc lliure abans de les «activitats importants» que es proposa l’adult. On són aquests moments en el dia a dia dels infants? On queda el temps per jugar? No hauríem de parlar mai d’estones de joc lliure com a situació esporàdica (i sovint massa poc habitual), sinó de joc lliure com a forma d’entendre la vida de l’infant. Perquè ell juga mentre creix, mentre aprèn, mentre es relaciona i també mentre interioritza les seves emocions i exterioritza els seus sentiments per tot allò viscut i que li proporciona un bagatge de vida.

– Anem a l’aigua! –xiuxiueja més tard.

Passa una bona estona fins que tota la família no ha quedat enllaçada. Un acte que demana grans dosis de precisió. L’escenari va canviant, el mar és ara la sorra de platja sota el cel blau.

Petites històries que són grans vivències que resten dins nostre i que, a través del joc lliure i espontani, tornaran a sortir per donar cabuda a exterioritzar els records d’un estiu a la platja. Petites històries que mai seran petites si els donem visibilitat.