Com jugàvem i com juguem
La transformació de la joguina des de principis del segle passat fins als nostres dies és una història de canvis permanents, creacions de noves tècniques, i adaptacions de les tradicionals. Jugar era i és sinònim de descobrir, inventar i imaginar, i l’arribada de la digitalització al sector ha modelat una nova concepció de la diversió, on la joguina tradicional ha hagut de reinventar-se per seguir sent una de les opcions predilectes dels nens i nenes a l’hora de jugar.
El concepte que avui en dia es té de la joguina, a l’abast de tothom i per a tot tipus de butxaques, és relativament nou. A principis del segle XX, l’oci infantil estava monopolitzat pel joc a l’aire lliure. “Al carrer o al pati de l’escola, abundaven els jocs d’habilitats com per exemple les bitlles, la pilota, les baldufes, les cordes de fer juli, les bales, etc.”, explica el professor i investigador Pere Capellà i Simó, Premi Ciutat de Barcelona l’any 2014 en la categoria d’història pel llibre ‘ La ciutat de les joguines. Barcelona 1840-1918’. No era tan habitual en aquells temps jugar entre quatre parets, a casa. “Els que s’ho podien permetre, jugaven amb jocs de taula o d’enginy (dames, oca, trencaclosques) i, sobretot, amb joguines”, explica.
Les joguines tradicionals s’inspiraven en el que passava al carrer, i reflectien la realitat d’una època, amb tots els seus estereotips, clixés i desigualtats socials, fins que apareix el cinema d’animació i aquestes comencen a inspirar-se en aquest nou art. Hi ha, però, un moment sense precedents en la història de les joguines –en concret, un material– que va marcar i obrir nous horitzons en el sector: “El plàstic va permetre una democratització de les joguines, alhora que les dotava de major resistència i higiene”.
Durant la dècada dels 60 la indústria de la joguina comença a posar atenció en els nens com a consumidors, tot i que no és fins a finals dels 70 que l’oferta s’eixampla i la joguina es popularitza. Jocs i joguines com Exin Castillos, els Mecano, Airgam Boys, Micro Machines o els psicodèlics teclats Casiotone segur que perduren en la memòria de molts adults i endolceixen els seus records d’infància.
El present actual, però, és molt diferent d’aquell. Els nens d’ara, als 3 anys, ja distingeixen una marca d’una altra i comencen a demanar productes concrets i a determinar les seves predileccions, i els seus desitjos són estudiats i perseguits per professionals d’un sector que mou milers de milions cada any.
Els anys 90 del segle passat obren una porta interessant pel que fa al joc. Ja no es busca només que l’objectiu final de la joguina sigui l’oci per als més petits, sinó també el d’aprendre. Així, la diversió cobra un nou sentit, més profunditat, i les joguines educatives i científiques arriben a les llars gaudint d’una bona acceptació. Jocs de taula com el Pictionary, o joguines de construcció, d’investigació, i de reforçar la memòria comencen a ser un regal molt habitual dels pares als seus fills. Jugar aprenent i aprenent a jugar.
El camí de la joguina fins a la robòtica
A començaments dels anys 90, les joguines clàssiques es veuen una mica eclipsades per una nova tendència que canviarà la manera de jugar dels més petits de la casa (i no tan petits). La consola Nintendo, i derivats portàtils com la Game Boy, entre d’altres, van iniciar la digitalització de l’oci infantil. Aquests aparells eren els nouvinguts en un món on fins feia poc regnaven les nines, els soldadets i les construccions, i van marcar la direcció a seguir d’aquestes joguines si no volien caure en el record de temps millors. Les necessitats dels nens han anat canviant depenent de l’època i l’entorn, i les joguines han evolucionat paral·lelament. Posem per cas els Playmobil, per exemple —en els seus inicis coneguts com clics—, una de les joguines més grapejades pels nens i nenes en els últims 40 anys. Durant aquest temps s’han trencat barreres cromàtiques, d’estil i laborals, i ara podem trobar a les botigues figures Playmobil de diferents ètnies, professions i looks. Un altre exemple és el de la marca danesa LEGO, que en l’actualitat aprofita la robòtica i la programació per aplicar-la als seus nous productes, com els de la col·lecció Mindstorm. Molt lluny queda quan només havíem d’intentar encaixar una peça amb una altra.
Veiem doncs que en l’actualitat, el que valia fa 20 anys no sempre serveix ara, i per tant les joguines han de ser concebudes i desenvolupades per a satisfer noves necessitats: les dels nadius digitals, les d’uns nens que molt sovint dominen la tecnologia més i millor que els seus pares.
Tot indica que en el futur més pròxim els nens i nenes jugaran en una realitat paral·lela, una de virtual: “Resulta idoni per a una societat que aspira a aconseguir que els més petits s’estiguin quiets i en silenci”, conclou Capellà. Les joguines dels nens que encara han de néixer probablement beuran de la realitat virtual. La vocació d’aquesta nova generació de joguines serà educativa, i el que es buscarà serà crear noves experiències —com més reals millor— d’oci per als més petits. Nous aparells tecnològics basats en realitats digitals i paral·leles, on els telèfons intel·ligents, les aplicacions i les tauletes seran una extensió del mateix joc.
Arribi quan arribi aquest canvi, la millor manera d’afrontar aquesta metamorfosi de la joguina serà, com sempre, buscant l’equilibri entre aquelles més manuals i les d’última generació. Al cap i a la fi, la imaginació de qualsevol nen és prou poderosa com per a transportar-los a realitats, planetes i mons igualment insospitats.
Text d’Àlex Ribes