Aquest estiu posem -de debò- els infants al centre
– Però si només hi ets tu sol, al teu planeta!
– Fes-me aquest favor. Admira’m de totes maneres!
– T’admiro- va dir el petit príncep, arronsant una mica les espatlles-, però de què et pot servir, això?
I el petit príncep se’n va anar.
«Decididament, les persones grans són molt estranyes», es va dir a si mateix durant el viatge.
Tirar de clàssics sempre facilita l’escriptura i ajuda a il·lustrar la idea que es vol transmetre. El Petit Príncep, en el citat fragment, no acaba d’entendre el significat de l’admiració. El personatge vanitós de la novel·la vol ser el centre d’atenció al preu que sigui -fins i tot en soledat- pel simple fet de ser-lo. El Petit Príncep, com en cada planeta que visita, marxa concloent que les persones grans són ben estranyes.
Som ben estranyes perquè potser deixem de ser infants massa aviat. Res a veure amb la maduresa, sinó amb la innocència, la ingenuïtat i la il·lusió per allò que ens mou en el dia a dia. Vivim en un món adultitzat, construït per i per a nosaltres, relegant els espais infantils a universos fantasiosos i poc alineats amb la realitat. Això provoca que, amb crisis com la del coronavirus, el seu xoc amb el quotidià sigui molt major del que podria ser en una societat dissenyada de manera diferent. Ens cal pensar molt més en clau d’infància, no només per omplir-nos la boca amb bones paraules i propòsits que no sempre s’acaben de complir, sinó per remar conjuntament com a comunitat cap a un món molt més intel·ligible per als més menuts, però també perquè ens anirà bé, com a persones adultes, guanyar una mica més en la innocència, la ingenuïtat i la il·lusió a les que abans fèiem referència.
Ens anirà bé com a societat i ajudarà emocionalment els infants -i joves- a superar una gestió del seu dia a dia que els ha de resultar ben estranya: gent amb mascareta pertot arreu, mesos sense anar a l’escola, notícies diàries amb balls de xifres de malalts, contagiats i morts… Ho hem adultitzat tot tant que potser no som conscients de l’impacte que això els pot reportar a mitjà termini. És per això que, aquest estiu, més que mai, hem de fer valer vertaderament això que tant sentim a dir aquests dies: “posar l’infant al centre”.
Però, què vol dir que hem de posar l’infant al centre? Doncs, en certa manera, significa fer el que tant escoles com esplais i caus dedicats a l’educació en el lleure han intentat dur a terme al llarg de totes aquestes setmanes. Significa pensar en clau d’infància, com dèiem abans, i adaptar la nova realitat a la seva manera de veure i entendre la vida. Significa penjar reptes setmanals a les xarxes socials; significa trucar-los per telèfon per saber com estan; significa donar-los l’oportunitat d’expressar-se en unes condicions que no són agradables per a ningú. I també significarà, a partir d’ara, que visquin l’estiu de la manera que realment mereixen.
Certament, les diferents entitats que treballen en l’educació en el lleure tenen un repte majúscul damunt la taula amb uns protocols i unes mesures que no faciliten la tasca educativa en el sentit més pur del concepte. Els cal tot l’acompanyament i tantes facilitats com sigui possible perquè puguin dur a terme unes activitats d’estiu en les que l’infant pugui ser el centre. Tenim l’oportunitat com a sector de demostrar que sabem fer front a les adversitats i que el lleure és essencial en la nostra societat. Apostem per l’educació no formal aquest estiu. Apostem per fer colònies, campaments, rutes i casals de base voluntària en les que es pugui treballar la gestió de la crisi amb espais per al joc, els tallers i l’esbarjo; per a l’expressió de les emocions i la detecció de problemàtiques amagades sota un sostre durant el confinament; per al qüestionament de tot plegat i per a la reflexió del que estem vivint.
Apostem pel lleure perquè apostem per la transformació social i uns valors basats en la igualtat, la justícia, el compartir, l’amistat… Apostem per un estiu adaptat a una nova realitat en la que no ens admirem a nosaltres mateixos per tal de donar una oportunitat als més petits. Demostrem, com a adults, que volem més innocència, ingenuïtat i il·lusió. En definitiva, demostrem al Petit Príncep que no som tan estranys com semblem i que tots guardem, encara, un infant dins nostre.
Vicepresident del Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés
