El joc com a eina educativa
Els mestres sabem bé que el joc és una de les estratègies més importants que tenim els éssers humans per aprendre. En la infància, aquesta estratègia és un dels recursos més eficients per poder aprendre coses que tenen a veure amb la comprensió dels fenòmens i amb la relació d’un mateix amb els altres.
Quina importància o beneficis comporta per als infants aquest valor?
Amb la proximitat que tenim amb els infants, observant-los i acompanyant el seu procés de creixement, provant de trobar significat al que fan i esperant que siguin ells els qui ens expliquin les coses, hem entès que efectivament la dimensió del joc, la dimensió del fet de jugar cada dia, des de la quotidianitat, la dimensió d’aprendre amb el fet de jugar com la cosa més natural del món, és probablement la situació més profunda i necessària de què disposem els éssers humans per poder-nos construir com a individus en un context de relació.
En general, la cultura i el món en què vivim és un món que tendeix a ser cada cop més ràpid i trepidant. Tendeix a requerir els infants més competències, més coneixements, sempre amb l’objectiu que es tornin persones importants, algú que sabrà moltíssimes coses. Hi ha aquella dita: «No perdis el temps, para de jugar». Pensem que jugar no vol dir perdre el temps, sinó guanyar-lo. Necessitem una revolució cultural. Cal que als adults se’ls recordi que un dia han estat infants. Aquesta és una esperança.
Hem de començar a veure el joc com a una situació més seriosa, profunda i culta, dins la qual caben moltíssims aprenentatges. Fins que no ens traiem del cap que el joc és l’esbarjo i que les coses serioses són les que fas a dins de les parets de l’escola, a les taules, sempre tindrem dos mons que no aconseguiran entendre’s mai. Perquè és com si penséssim que les coses serioses, aquelles que et serveixen a la vida per ser algú important, són aquelles que aprens dintre de classe, quan en realitat tots aprenem, independentment de la situació, a dins i a fora.
Com podem treballar aquest valor del joc a l’escola?
Joc, aprenentatge, treball i lleure són conceptes que estan del tot entrellaçats i no té cap sentit segmentar-los en temps ni distribuir-los en espais diferenciats.
El primer que pensem que cal que facin els equips de mestres és trobar les maneres per construir un projecte comptant amb aquests quatre elements indispensables, connectant-los entre ells amb una organització d’escola i institut que els relacioni sense compartimentar-los.
Cada equip, cada escola, cada mestre i mestra ha de treballar per afavorir aquest diàleg, posant-se també en el joc com un aprenent més.
I en l’àmbit domèstic?
Les famílies han d’entendre i aprendre a trobar situacions educatives que acompanyin el creixement dels propis fills i filles. En aquest context, oferir-los jocs i joguines és un deure que tenim com a adults. A l’hora de fer la recerca als diferents catàlegs, nosaltres demanaríem sortir del risc que sigui el catàleg qui generi la necessitat.
I és que nosaltres, mestres, sabem bé que el joc és una estratègia per establir un diàleg, una oportunitat per conèixer cada infant, i per això hem de saber encomanar les famílies a trobar espais, temps i estratègies per viure plenament aquesta dimensió. D’aquesta manera, les famílies descobreixen aquest valor sense posar-hi resistències. Ser a prop d’un infant, del propi fill o filla que juga i jugar-hi vol dir sovint fer més esforç: fer servir un altre llenguatge, implicar-s’hi més a fons, construir-hi un vincle fort. Així doncs, primer coneguem l’infant, el grup d’infants, identifiquem quines són les seves curiositats, les seves passions, i, després, endinsem-nos-hi per buscar el joc o la joguina que pensem que li cal tenir per alimentar aquest desig d’aprendre que tenen, com a motor que mai s’ha d’ofegar ni amb l’absència ni amb l’excés de presència d’objectes.
És més difícil jugar que estar darrere d’un escriptori i transmetre informació. Però hi tenim molta esperança, en això, tant per part de les famílies com de les escoles. Estem convençuts que és realment possible canviar, perquè és tant un desig com una necessitat.
