Coneixement compartit

El paper dels avis en l’educació dels infants

Avis i néts tenim vides vinculades, lligades però independents. Com més rica sigui la nostra vida, més rica serà la relació amb els néts. La conciliació familiar i laboral es fa difícil. Hem d’enfocar la demanda a la societat amb xarxes i polítiques de suport a les famílies. Les àvies i els avis, amb les nostres històries, valors, hàbits, som una finestra a l’herència cultural. Aportem orígens, passat, per reinterpretar en el present dels infants. En temps de presses i desconfiança, les àvies i els avis podem aportar calma i testimoniatge. Com a mestres valorem els avis, amb amabilitat, reconeixent-los, reconeixent-les.

Ser àvia ho pots desitjar, però és una circumstància que no depèn d’una mateixa. Aquest fet ho determina quasi tot. Els néts no són teus, és evident. Ben pensat, els fills tampoc són teus, però d’això te n’adones més tard, a mesura que creixen i comencen a prendre les pròpies decisions. Però amb els néts te n’adones des del principi. No controles res. Naixe­ment de la meva néta: ens ho comunica el nostre fill per telèfon, esperàvem la trucada impacients. «Esteu bé?, quan voleu que vinguem?» «Millor demà, avui vénen els altres avis i només volem una visita al dia.» «Ho entenem, descanseu, fins demà.» Naixement del meu nét, a 3.000 km de casa nostra, me n’assabento per la trucada de la meva filla.

Encara no sabia que això seria la tònica d’una relació a distància: telèfons, Skype, Whatsapp… i viatges. El nét, el coneixeria unes setmanes després, quan vaig poder agafar-me uns dies per viatjar a Suècia. Aquesta situació física, viscuda a l’inici com un hàndicap, com un fet no desitjable, ha estat una ajuda per entendre que hi ha un «ells» i un «nosaltres». Ells són fill-parella-nét i nosaltres som els avis. Vides lligades però independents, lligades per afectes, per valors, per experiències compar­tides però independents. Cadas­­cú responsable de la pròpia vida. Suport mutu, sí; dependències no, o les mínimes. Tant per als infants com per als avis. M’explico: els avis, a més d’avis, som persones completes amb feina o no, amb amics, hobbies, compromisos socials…, i com més completa sigui la nostra vida més rica serà la relació amb els néts.

Els avis no som els pares, no som el cangur, no som el taxista, no som la cuinera. Som suport, som afecte, som referència, som refugi… Cal respectar-nos perquè ens respectin. La temptació és gran, a mesura que creix el vincle, i creix molt i ràpidament, enganxa. Jo com a àvia vaig sentir l’impuls, el desig de ser-hi tant com pogués. Amb els fills ja passa, la natura és sàvia, els infants propis et sedueixen de manera natural per assegurar-se la supervivència. En el cas dels néts (deixem el tema fills per a un altre dia) cal resistir-se a la temptació, mesurar-se, contenir-se per tu mateixa, per la teva filla o pel teu fill, pel teu gendre o per la teva jove i pels infants.

Els néts tenen pare i mare, els cuiden bé, tan bé com saben, que significa bé, molt bé! Si els pares necessiten alguna cosa, ja t’ho diran. I aquí comença una altra qüestió: la disponibilitat. Per la meva experiència, i la de les meves amigues àvies, veig que el marge de disponibilitat és gran, molt gran. Costa dir que no, ho diem poc, gairebé mai. I aquí comença el problema, el dilema.

Quin valor té la meva vida? La lectura, el passeig, la migdiada que em recomana la reumatòloga… La feina és l’única activitat que no es negocia. La resta passa, si no t’ho proposes, a segon terme, i sense adonar-te’n vas fent renúncies i no pots evitar sentir-te utilitzada, però és que no ens valorem prou. Els avis homes es donen, però d’una altra manera. Saben protegir el seu espai. N’hem d’aprendre. Està clar que aquest aprenentatge, si no l’hem iniciat abans, costarà molt fer-lo ara com a àvia. La temptació és irresistible, ve dels dos amors més grans, incondicionals: ajudes la filla o el fill i tens cura del nét o de la néta. Però el més gran amor ha de ser per una mateixa i després regalar-te completa, feliç, plena.

Potser faré de taxista, de cuinera, de cangur…, una estona, uns dies, però és circumstancial, no és la norma. Ales­ho­res el conte serà explicat amb passió, amb il·lusió. Pintar amb els peus a la cuina serà una festa. Fer bombolles al passadís serà màgic. I anar a la platja a l’octubre, fer castells i banyar-me, un regal que em fa viure experiències que sense néts no faria.

Els néts ens poden omplir, acabar d’omplir la vida, amb la seva vitalitat i alegria. Però la cura dels néts també ens pot portar a l’esgotament. A la meva feina com a mestra m’he cansat de veure avis, principalment àvies, que es fan càrrec diàriament dels néts. No protesten, però se les veu esgotades, de vegades sobrepassades per la tasca, per l’actitud del nét capriciós, a voltes dèspota… És una relació amb patiment i crispació. Amb els avis ocasionals és més fàcil provocar alegria, sorpresa, il·lusió… Es fa necessari trobar un equilibri.

A l’àvia circumstancial li fa il·lusió anar a buscar la néta a l’escola –un dia a la setmana– i a la néta li fa il·lusió veure l’àvia, perquè és l’excepció a la norma, perquè trenca la rutina, perquè amb l’àvia fa altres coses, parla d’altres coses, a casa dels avis es menja diferent, es fan excepcions. Els avis no corren tant, el seu temps és més dels infants i per als infants. Aportem calma. Als avis circumstancials, els esperen amb il·lusió, fills i néts, perquè són dos o quatre braços més, perquè quan hi ha germans la néta torna a ser única a la falda de l’àvia, o al pati collint nous i plantant llavors. I de vegades els avis posen límits que els pares no posen o al revés, i els infants tenen l’oportunitat d’adonar-se que hi ha maneres de fer diferents, s’hi adapten perquè tenen sentit, perquè s’estimen i es respecten. I així, a poc a poc, van, anem aprenent a viure i a conviure.

Les famílies necessiten ajuda per atendre els fills, els horaris laborals són força irracionals i la conciliació es fa difícil. De vegades es demana que l’escola ho resolgui (servei bon dia, menjador, extraescolar…). Es protesta pels festius només escolars, perquè no saben què fer amb els nens… Si hi ha avis a prop, són sovint la solució. Cada família s’ho fa com pot, però, un cop resolt el problema urgent, caldria enfocar bé la demanda a la societat (administració, empreses, sindicats…): flexibilitat en els horaris laborals, polítiques de suport a la família, servei de temps lliure a les escoles cobert per professionals del temps lliure vinculats a l’escola, cangurs, xarxes de suport, veïnatge… Per educar un infant cal tota la tribu, una bona tribu!

Ha coincidit la redacció de l’article amb l’assistència a la conferència de l’antropòleg Lluís Duch La banalització de la paraula, al Centre Cultural La Mercè de Giro­na. Comentava que els éssers humans som hereus. Trans­por­tem una sèrie d’herències que hem de contextualitzar en el present i el discerniment ha de saber què mantenir i què descartar.

Els avis, amb les nostres històries, valors, hàbits, som una finestra a aquesta herència. Aportem orígens, passat, per reinterpretar en el present dels infants. Som ancoratge per llançar-se al món. Podem aportar criteris per ponderar, sospesar, allò que val.

Duch cita el sociòleg Alfred Schütz quan ens diu que s’ha trencat el món donat per garantit –allò indiscutible–, el lloc on sustentàvem el nostre fer. Ara vivim en una permanent provisionalitat, un món dominat per la velocitat i la incertesa. Els avis podem ser aquest «món donat per garantit», aquest nord des d’on llançar-se a explorar.

En Lluís Duch, per acabar i mirar de ser esperançador, proposa que, davant la provisionalitat i la desconfiança, exercim la nostra funció com a ciutadans: recuperar l’assos­segament i recuperar la confiança mitjançant el testimoniatge. Assossegament i testimoniatge, quines propostes tan adients al paper dels avis. Calma i confiança des de l’afecte sincer.

Com a mestres, valorem els avis cada dia, amb amabilitat, amb un somriure. Convi­dem-los a passar als espais on els seus néts passen el dia. Cal que reconeguem tant la seva funció com tot el seu saber.